El foc

Recordo ben poques coses d'aquesta foto. El lloc, el Pla de la Calma al Montseny. El grup d'esplai Bons Amics i l'estiu. El foc de nit. Avui prohibit. I la càmera de negatius 6x9, naturalment. Remenant per la caixa de diapositives grans la vaig tornar a trobar. La nit. Un foc, uns amics, una melodia, uns acords i una cançó: sentir i viure. Va ser el primer cop que vaig fer vivac. Una de les sensacions més plaenteres que es poden tenir a la natura. Era una nit estelada. Ens vam adormir tot parlant de l'univers. És estrany. Tot escrivint aquestes ratlles se'm desperten records ja oblidats. La conversa sobre el perill de les picades dels escurçons. Però això ja va ser l'endemà. Tant parlar de fotografia, al final penjaré una foto de tot el material que he fet servir.

El reportatge

La meva carrera com a reporter va ser molt curta. Encara no tenia prous diners per comprar-me bons teleobjectius. Això va fer que no obtingués unes fotos de primera línia, el dia 1 de febrer del 1976 a la concentració del passeig de Sant Joan. La polícia va carregar contra els manifestants pacíficament asseguts a terra. Els fotògrafs amb els teleobjectius que havien obtingut unes bones instantànies van desaparèixer ràpidament cap a revelelar-les. I jo vaig seguir fins el carrer Aragó, on els manifestats anteriorment dispersats es van tornar a reagrupar. Vaig poder fer una sèrie de fotos més tranquilament que no hauria pensat mai. Aquesta de mostra, també va sortir publicada a la revista Canigó. Feia pocs mesos de la mort del dictador. Era la manifestàció més multitudinària que ningú recordava a Barcelona des de molts anys enrera. I també es va publicar en multitud de revistes i diaris, fins i tot em va arribar un exemplar de Mèxic. La fotografia no tenia gens de qualitat però jo me'n vaig sentir molt orgullós. Era un bon testimoni. Però no n'hi havia prou. Em calien millors eines i bones oportunitats. Això darrer em va fer desistir de la meva carrera com a reporter. L'oportunitat. Les bones eines es podien adquirir amb el temps. Però l'oportunitat no. Una foto oportuna t'obria moltes portes. Estar en el lloc adient i en el moment adequat . Davant de l'arc del triomf, a la banda del carrer Sant Pere més baix estava fotografiant uns policies antidisturbis (grisos) quan els gestos d'uns manifestants des de l'altra vorera m'indicaven que pel darrera m'anaven a enxampar uns altres policies. I tant que em van enxampar. L'un ja m'anava a empotrar la culata del fusell a la cara quan un altre el va parar i li va dir que jo tenia carnet de premsa (jo havia cridat que era periodista acreditat, amb la fe que no m'estomaquessin gaire) es van limitar a fer-me obrir la màquina (cosa que vaig fer molt gustós) i llevar-ne el carret per tal que es velés tota la cinta. En altres condicions, com en un espai més tancat i sense tant de públic, possiblement no m'hauria salvat del cop. Però aquesta por no em feia desistir d'arriscar-me. I llavors li ocorregué una oportunitat a un fotògraf amateur com jo aleshores. No n'estic segur del nom. Però recordo que la foto va sortir publicada a l'Interviu. En un portal de les "Rambles" de Barcelona havien entrat un jove noi ferit de mort, per trets de policia, una persona li havia aixecat la camisa i estirat de cara a terra, tot ensangonat, s'hi apreciava perfectament al menys, crec recordar, un impacte. Una casualitat que possiblement hauria volgut per a mi. Aquella possibilitat li obrí les portes de la revista, n'obtingué el carnet de fotògraf. I continuà amb la seva carrera de reporter de manera més exitosa encara. També em va ajudar, potser desistint d'esperar la meva oportunitat, a decidir-me de guanyar-me les garrofes en un altre camp. Aquell crim crec que va quedar impune. I gens recordat. Com Atocha, Montejurra i d'altres. I encara ara em fa pensar amb la inutilitat d'aquelles provocacions per intentar frenar el canvi. A la manifestació de la fotografia del carrer Aragó (jo la recordo amb aquest nom) es demanava amnistia per als presos polítics, per als qui s'havien oposat a la dictadura. El diumenge següent se'n va tornar a realitzar una altra. Les manifestacions de l'1 i 8 de febrer de l'Assemblea de Catalunya.

El color

Tot era en blanc i negre. La fotografia, la televisió els diaris i les revistes. A partir dels anys setanta es comença a popularitzar entre els amants de la fotografia una manera més econòmica d'obtenir fotografies en color: la diapositiva. El paper encara estava a uns preus massa elevats. Com no discutiré de gustos, ni em paguen per publicitat, només us diré que emprava la sèrie professional d'una marca alemanya de 50 ASA de sensibilitat, que em donava uns resultats fidelíssims al record que jo tenia en la ment dels colors originals dels llocs on havia estat. A més en les diapositives semblava que es corregia un punt, i fins i tot dos, d'error en el càlcul de l'obertura i temps d'exposició. Els rodets de fotografia podien tenir diferents graus de sensibilitat, de molt sensibles, és a dir capacitat de fer fotografies amb poca iluminació, a poc sensibles que necessitaven bones condicions de llum. Els graus de sensibilitat més habitaulas eren els de 400, 100 i 50 ASA (Molt sensibles, normal o poc sensibles) en les ampliacions els de 400 ASA donàven molt de gra (en la fotografia digital actualment crec que se li diu soroll) i els de 50 un gra molt fi. Amb un gra fi obteniem més detall, definició, i podiem ampliar més. El color em servia principalment per als records i el blanc i negre per al reportatge.

La fotografia

Havia après a revelar mig pel meu compte, llegint alguns bons manuals del moment, mig ajudat pel responsable del laboratori fotogràfic de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Gran Via. A la UEC m'hi van poder inscriure després d'un intent fallit als escoltes del barri. Als escoltes hi havia molta demanda i poques places. Aquell encarregat, a qui confonc amb el responsable de la biblioteca, alt, prim, experimentat excursionista, no recordo si era el mateix que ens va fer, un bon dia, una sessió fascinant de diapositives en blanc i negre sobre llocs del Pre-pirineu Català i Aragonés. A la UEC GranVia es va fer el primer concert que recordo de l'Ovidi Montllor. Hi havia una colla de gent molt interessant. Amants de la natura, de la llibertat. Però qui més em va despertar l'atracció per la fotografia va ser ma mare. La primera càmera que em vaig comprar, a imitació d'ella, i quan ja estaven una mica passades de moda, era una vella 6X9 de segona mà, d'aquelles que quan les desplegaves, l'objectiu sortia del seu amagatall gràcies a una "manxa", com un acordió, de cartró-roba. Aquella primera càmera, sense saber-ho, va resultar que havia estat una de les més bones del seu moment. Era una "Rodenstock" amb un obturador Compur. Només podia fer vuit fotografies. Els negatius feien cadascun 6cm per 9cm . Amb un petit adaptador que limitava l'espai del negatiu, doblava la capacitat. Però quedaven els negatius a 6 cmx4,5 cm Perdent una mica de definició. I no es podien fer tant bones ampliacions. Però en els 3 o 4 anys que la vaig traginar, amb bones condicions de llum i diafragmes ben tancats les fotografies resultants eren d'una qualitat impecable. L'enfoc manual, era intuitiu, sense referències ni ajudes, per la qual cosa era millor no fer fotos a menys de 4 o 5 metres de la càmera sense risc de desenfocar la persona. Però tot i així, si ho permetia la llum, amb un diafragma ben tancat, el resultat també era acceptable ja que augmentava la profunditat de camp. Me n'havia fet 800 pts. Els meus estalvis amb 13 anys. A la botiga de cal Martori de l'avinguda Gaudí. Hi vaig estar tres  dies mirant-me-la a l'aparador des del carrer. Quina il.lusió finalment, en sostenir-a a les mans, com si es tractés d'un infantó. Crec que aviat la meva mare es comprà la "nova" Yashica minister-D, un pot, però que feia 36 fotos! De les de "pas universal" o "24x36" (amb els negatius de 2,4cm x3,6cm) Per això li demanava quan havia d'anar a fer reportatges. Però jo, ben orgullós encara passejava amunt i avall, sobretot a les excursions, la meva vella 6x9. Les limitacions tecnològiques, però, van saltar pels aires amb l'arribada de les "reflex" i finalment vaig haver de sucumbir a l'avenç tecnològic. Amb la paga de finiquit de la feina que vaig haver de deixar per poder estudiar magisteri pels matins, em vaig comprar la nova Nikon. Em va costar unes 45.000 pts, encara recordo que era més car l'objectiu que no pas el cos de la càmera. Vaig deixar de gorrejar-li la càmera a la mare (per aquelles dates ja m'havia convertit en un aprenent de reporter i em començaven a publicar fotos en diferents revistes, sobretot a Canigó de la qual en tenia el carnet de fotògraf) Amb la nova càmera vaig notar un canvi espectacular en la qualitat. Sobretot en el detall. Perquè en la qualitat hi pesa molt, en l'apreciació del qui ho mira, el detall, el que en déiem definició, i avui es mesura en megapixels. Altres factors però, conformen una bona fotografia. I això ho vaig començar a aprendre, uns anys abans sobretot del Josep Armengol. Fotògraf professional que vaig coneixer fent de monitor a l'esplai "Bons amics" en el que jo vaig hi vaig participar com a ajudant (era massa jove per fer de monitor) amb 15 anys. El Josep Armengol treballava aleshores en el laboratori del fotogràf Francesc Català i Roca. I al mateix temps feia pel seu compte fotografies del tipus reportatge, de manifestacions i altres esdeveniments del moment. Recordo encara impressionat un reportatge sobre les colònies obreres a la vora del Llobregat, per la zona de Sallent i de la Baells. Una vida ben pobre i miserable encara en plens anys 70. Pero també recordo les primeres còpies en paper color (i de molta qualitat) de les excursions on haviem anat amb l'esplai. D'ell vaig aprendre una de les coses que em costaven més de fer. I encara em costen. Captar el moment precís, interessant, des d'un punt de vista atractiu. Fins i tot semblant una composició, i no un reflex de la realitat, les fotografies d'ell eren completament espontànies. La fotografia però, aviat m'ensenyaria un fet curiós. No podia viure el mateix esdeveniment si estava pendent de la càmera i mirava a travers de l'objectiu que si m'oblidava de fer fotos. Si feia fotos no recordava haver viscut aquell moment. Si vivia aquell moment, no em recordava de fer fotos. Amb el temps ho he anat solventant. Agafo la càmera en moments determinats. Aquesta fotografia del Raimon es va publicar en tamany gran en una contraportada de Canigó i d'allà, copiada en un libre de text escolar. Quan trobi la revista modificaré les dates podria ser del 1975 o del 1977 al Palau d'esports. Era a primera línia i sense teleobjectiu.