La Xamora, 1968. La meva primera bicileta. Era de dona(amb la curvatura al quadre per les faldilles), me la deixava la mare quan anàvem a Valls. Per Setmana Santa i pels estius. Però no em feia vergonya. Hi estava uns dos mesos, al principi amb els meus avis. Després s'hi afegia la mare. I ja quan vaig tenir uns 11 anys el pare va començar a fer dues setmanes de vacances a l'Agost. Fins llavors havia passat uns 10 anys sense fer-ne. Obria pel matí cap a les vuit i tancaven a les deu de la nit tocades. Cada dia de la setmana, tots els mesos de l'any. Un sacrifici constant per donar-nos als fills un bon futur. I així ha estat. Un exemple de tenacitat. El meu pare va ser el primer al barri que va tancar un dia a la setmana (ell va triar el dijous) per descansar. Ho va intentar pactar amb els altres botiguers del ram del vi. Però en un principi no ho veia clar ningú. El primer dels taverners amb qui va parlar, al qui li deien "el gordo", no es va deixar engrescar massa. El seu establiment era, als meus ulls, molt més atractiu que el nostre. Però no ho havia confessat mai. Estava situat just en una cantonada, i amb uns aparadors de vidre, molt més grans. Les ampolles curosament ben posades. El volum d'espai interior potser era semblant o fins i tot més petit. Però ell va dir que no podia fer ni un dia de festa. Tenia un petit problema econòmic. L'havien enxampat fent un petit negoci que tenia paralel al de la venda de vi. A travers d'una rudimentària escaleta de fusta, de posar i treure, es guanyava uns diners extres deixant pujar a parelles d'amants, a un petit altell que hi tenia darrera d'unes botes. Era en ple franquisme. No vaig aclarir mai si eren joves o grans aquestes parelles. I ara ja tant fa. No vaig veure una cosa similiar fins el moment de fer la mili . Forces anys més tard. Ni m'imaginava que encara existís aquesta competència als hotels i pensions. En un bar del poble, perdó, de la ciutat d'Albacete. Et deixaven passar a un reservat per poder mantenir relacions sexuals amb la teva parella. Sense llit, naturalment. El reservat era una sala gran tota a les fosques. La intimitat consistia en la foscor i la separació a manera de pantalles de fusta que hi havia entre les taules, arrenglerades a banda i banda a la manera de llotges del liceu. Un cambrer t'hi acompanyava, prèvia realització del ritual de la "contrassenya", la qual consistia en deixar una moneda de 100 pts en el taulell i quan el cambrer arribava, demanar que volieu una"Pepsicola a dins". Ell et guiava amb la llum de l'encenedor, com si un maitre t'acompanyés a la teva taula. Això també era ilegal i els podien multar en qualsevol moment. El meu pare no va poder fer possible pactar els dies, però els altres taverners, van anar sumant-se a fer festa un dia a la setmana. Uns en pocs mesos i altres van trigar algun any . Però se'n van adonar que no es feien competència sinó que guanyaven un dia de descans. Els clients es van acostumar a comprar més quantitat, el dia abans del festiu d'aquell establiment. I es va acabar guanyant el mateix, donant la raó a aquella dita catalana:-si per guanyar més he de treballar més, no hi veig la ganància! Anys després encara he escoltat rialles en repetir aquesta dita. Avancem tant a poc a poc. Generació rere generació. He llegit que la inteligència s'hereta només un 30%. Però no he aclarit si se suma la del pare i la mare. Ni tampoc si se resta la ignorància d'un dels dos. Potser seria millor dir l'idiotesa. El meu pare emprava molt la paraula ignorant. Mira que n'és d'ignorant el fulanu. Semblava que m'estava dient:-no ho siguis tu també, fixa't en que diu la gent, pensa abans de parlar. I per això quan ja duc més de trenta-cinc anys fent de mestre, mirant endarrera, recordant, m'entristeix tanta ignorància encara, arreu del nostre país. En certa manera és com haver fet una feina que no ha deixat l'emprempta que jo esperava. Com si en la batalla contra la ignorància ens hagués infringit una derrota important, un enemic inesperat, la televisió. Aprenem dels errors.
