No he trobat de moment cap foto del Sr. Ce. Era un home, tal i com el recordo, sempre amb abric. Prim i d'estatura mitjana. Els ulls ben vius i la cara envellida, un xic demacrada i molt arrugada. El bigoti rogenc, acolorit pel fum de les cigarretes, era tupid, i sobretot estret, em recordava molt la cara de Hitler. No sé dir-te l'edat que jo tenia quan em venia al cap la teoria que Hitler no s'havia suicidat sinó que vivia amagat en el nostre barri. Pobre Sr. Ce. si ho hagués sabut. Ell sempre em premiava a mi per damunt dels altres quan la colla d'amiguets el véiem i anavem corrents a cercar el premi. Ens donava normalment una peseta a qui endevinés la resposta a una pregunta. I sempre guanyava jo. Ell feia trampa i jo, content de guanyar, no li donava més importància. Potser per ser el fill de la bodega, on ell anava a beure. I de diners no semblava tenir-ne masses. Corria el rumor que la dona l'havia deixat féia molts anys. Vivia sol o amb una germana i venia llibres pels pisos. Era l'única font d'ingressos. Un dia, jo ja més grandet, a les acaballes del franquisme, es va destapar, havia estat comisari de policia durant la república. El franquisme havia "depurat" molts càrrecs de la policia i funcionaris adictes a la república. Aquell dia en que el Sr. Ce. es deslligava la llengua, explicà una cosa que al pare no li extranyà gens. Però que a mi sempre m'ha semblat molt extraordinària. Durant la guerra del 1936-1939, davant l'alarma d'un vaixell enemic, sobretot de nit, s'apagaven les llums de la ciutat i el vaixell que venia a bombardejar les defenses antiaèries del Turó del Carmel, tenia sempre una certera punteria malgrat la foscor de tota la ciutat. Així doncs, van encomanar-li, anar a investigar cap al barri del Carmel com era possible tanta punteria. Com que cada cop que destrossaven les defenses antiaèries la ciutat quedava més indefensa enfront dels bombardejos de l'aviació. Hi havia un interès especial en esbrinar-ho.Van descobrir que en un terrat alineat amb algun carrer perpedicular al mar s'hi encenia un llum cada cop que venia el vaixell a bombardejar. No costa gaire d'imaginar una ciutat a les fosques i un puntet de llum. Quina punteria! Només calia graduar els canons a la distància que hi havia del del punt de llum terrat fins el Carmel. En arribar a l'escala del sospitós, el van fer pujar al terrat per demanar-li explicacions sobre el misteriós llum. Allà mateix li van fer treure el guix del braç que duia per disimular que sempre estava a casa malat, i després de veure que el tenia ben sa, se'l van endur i ningú el va tornar a veure mai més. Li van donar el que lavors s'anomenava "el paseillo", és a dir dur el detingut a algun indret i executar-lo sense ni judici. I possiblement el Sr, Ce. no es va arrepentir mai d'haver participat en aquella execució. Eren temps de guerra i Barceleona estava sotmesa als primers bombardejos de l'aviació moderna sobre la població civil. Jo sempre el recordaré per com era de simpàtic. Ell sempre s'animava molt quan ens trobàvem.Se li encenien els ulls i tot el cos li bellugava sobtadament.
