Havia après a revelar mig pel meu compte, llegint alguns bons manuals del moment, mig ajudat pel responsable del laboratori fotogràfic de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Gran Via. A la UEC m'hi van poder inscriure després d'un intent fallit als escoltes del barri. Als escoltes hi havia molta demanda i poques places. Aquell encarregat, a qui confonc amb el responsable de la biblioteca, alt, prim, experimentat excursionista, no recordo si era el mateix que ens va fer, un bon dia, una sessió fascinant de diapositives en blanc i negre sobre llocs del Pre-pirineu Català i Aragonés. A la UEC GranVia es va fer el primer concert que recordo de l'Ovidi Montllor. Hi havia una colla de gent molt interessant. Amants de la natura, de la llibertat. Però qui més em va despertar l'atracció per la fotografia va ser ma mare. La primera càmera que em vaig comprar, a imitació d'ella, i quan ja estaven una mica passades de moda, era una vella 6X9 de segona mà, d'aquelles que quan les desplegaves, l'objectiu sortia del seu amagatall gràcies a una "manxa", com un acordió, de cartró-roba. Aquella primera càmera, sense saber-ho, va resultar que havia estat una de les més bones del seu moment. Era una "Rodenstock" amb un obturador Compur. Només podia fer vuit fotografies. Els negatius feien cadascun 6cm per 9cm . Amb un petit adaptador que limitava l'espai del negatiu, doblava la capacitat. Però quedaven els negatius a 6 cmx4,5 cm Perdent una mica de definició. I no es podien fer tant bones ampliacions. Però en els 3 o 4 anys que la vaig traginar, amb bones condicions de llum i diafragmes ben tancats les fotografies resultants eren d'una qualitat impecable. L'enfoc manual, era intuitiu, sense referències ni ajudes, per la qual cosa era millor no fer fotos a menys de 4 o 5 metres de la càmera sense risc de desenfocar la persona. Però tot i així, si ho permetia la llum, amb un diafragma ben tancat, el resultat també era acceptable ja que augmentava la profunditat de camp. Me n'havia fet 800 pts. Els meus estalvis amb 13 anys. A la botiga de cal Martori de l'avinguda Gaudí. Hi vaig estar tres dies mirant-me-la a l'aparador des del carrer. Quina il.lusió finalment, en sostenir-a a les mans, com si es tractés d'un infantó. Crec que aviat la meva mare es comprà la "nova" Yashica minister-D, un pot, però que feia 36 fotos! De les de "pas universal" o "24x36" (amb els negatius de 2,4cm x3,6cm) Per això li demanava quan havia d'anar a fer reportatges. Però jo, ben orgullós encara passejava amunt i avall, sobretot a les excursions, la meva vella 6x9. Les limitacions tecnològiques, però, van saltar pels aires amb l'arribada de les "reflex" i finalment vaig haver de sucumbir a l'avenç tecnològic. Amb la paga de finiquit de la feina que vaig haver de deixar per poder estudiar magisteri pels matins, em vaig comprar la nova Nikon. Em va costar unes 45.000 pts, encara recordo que era més car l'objectiu que no pas el cos de la càmera. Vaig deixar de gorrejar-li la càmera a la mare (per aquelles dates ja m'havia convertit en un aprenent de reporter i em començaven a publicar fotos en diferents revistes, sobretot a Canigó de la qual en tenia el carnet de fotògraf) Amb la nova càmera vaig notar un canvi espectacular en la qualitat. Sobretot en el detall. Perquè en la qualitat hi pesa molt, en l'apreciació del qui ho mira, el detall, el que en déiem definició, i avui es mesura en megapixels. Altres factors però, conformen una bona fotografia. I això ho vaig començar a aprendre, uns anys abans sobretot del Josep Armengol. Fotògraf professional que vaig coneixer fent de monitor a l'esplai "Bons amics" en el que jo vaig hi vaig participar com a ajudant (era massa jove per fer de monitor) amb 15 anys. El Josep Armengol treballava aleshores en el laboratori del fotogràf Francesc Català i Roca. I al mateix temps feia pel seu compte fotografies del tipus reportatge, de manifestacions i altres esdeveniments del moment. Recordo encara impressionat un reportatge sobre les colònies obreres a la vora del Llobregat, per la zona de Sallent i de la Baells. Una vida ben pobre i miserable encara en plens anys 70. Pero també recordo les primeres còpies en paper color (i de molta qualitat) de les excursions on haviem anat amb l'esplai. D'ell vaig aprendre una de les coses que em costaven més de fer. I encara em costen. Captar el moment precís, interessant, des d'un punt de vista atractiu. Fins i tot semblant una composició, i no un reflex de la realitat, les fotografies d'ell eren completament espontànies. La fotografia però, aviat m'ensenyaria un fet curiós. No podia viure el mateix esdeveniment si estava pendent de la càmera i mirava a travers de l'objectiu que si m'oblidava de fer fotos. Si feia fotos no recordava haver viscut aquell moment. Si vivia aquell moment, no em recordava de fer fotos. Amb el temps ho he anat solventant. Agafo la càmera en moments determinats. Aquesta fotografia del Raimon es va publicar en tamany gran en una contraportada de Canigó i d'allà, copiada en un libre de text escolar. Quan trobi la revista modificaré les dates podria ser del 1975 o del 1977 al Palau d'esports. Era a primera línia i sense teleobjectiu.
