Havia anat a viure al mateix pis. El pis de Rosselló, li dèiem . M'hi va convidar el Pere, un company de classe, en saber que estava intentant canviar d'habitatge. Vam viure-hi dos anys escassos de manera envejable. Érem el Pere i la Teresa de magisteri, La Còia de biologia, i l'Assumpció i la “Rat” d'imfermeria. Molts cops ella Signava “Rat”, però jo, Barceloní mig castellanitzat, quasi sempre li deia Montse. Ell era de Borredà i elles de Reus. En acabar els estudis, vam deixar el pis i ells van tornar a als seus domicilis paterns. Jo vaig ser l´únic que vaig seguir vivint fora de casa dels pares. Amb el Pere, hi vaig començar a tenir una fortíssima amistat, compartíem habitació, ens ho explicàvem tot. Vam arribar a fer projectes de vida, somniàvem que muntaríem una comuna, no la comuna que deia l'avi, sinó una vida comuna, que llavors significava exactament que un grup de parelles se n'anaven a fer un a vida més sana al camp, compartint la vivenda. Era molt utòpic, però suposo que per la joventut que teníem, ens semblava molt possible i lloable. I a més en teníem exemples, semblava que funcionaven bé i era una mica envejable o desitjable pensar en viure en grup. Al menys era com un somni un xic anarquista. Ara ho veuríem una mica com un somni hipi-ecologista. Després va venir el trencament de la nostra amistat. Jo vaig donar la culpa del nostre distanciament a una companya de classe de qui ell se n'havia enamorat molt, i jo veia que jugava amb tots dos alhora. N’havia parlat amb ella i així m'ho semblava. De manera que vaig voler fer-li veure el que jo en pensava, sense gaire tacte, i ell se'n resssentí molt. La nostra amistat va saltar pels aires. Mentre feia el servei militar, ja no vam tenir contacte i quan va tornar, lluny ja d'aquella noia, va venir a veure'm un dia a casa a Barcelona. Jo estava tant ressentit que la meva fredor no va permetre refer l'amistat. Que cruel i imbècil que vaig arribar a ser. Coses de l'edat?
En canvi, del servei militar, jo me'n vaig lliurar en dos mesos justos. Em van passar tantes coses que sempre he pensat que hi havia argument per fer-ne una pel·lícula. Em van trobar una malaltia greu. Al mal temps bona cara. Va coincidir amb l'intent de cop d'estat del 23 F. I estava el dia següent a l'hospital de Madrid on una monja, encarregada de la planta, ens tenia a tots ben acollonits. El mateix dia que arribava a l'hospital, els companys d'habitació em van advertir: -vigila la monja. Tots esperem a les vuit del vespre, quan ella toca el dos, per a esbargir-nos. Però jo , tot valent , ni cas, agafo una revista de dones nues que corria per l'habitació d'amagat i obrint-la pel pòster central, on s'hi veia una d'aquestes fèmines monumentals típiques a les revistes d'aquella època, la poso dins del llit tapada fins el melic i aixeco el capçal amb la maneta com si fós una pacienta més de l'habitació. Eren habitacions de sis llits, tres a cada banda, en un extrem la porta a l'altra els finestrals. Així que arribà la monja, i mirant el llit, digué:-"quin ha puesto esto ahí?" Tots dissimulaven, miraven cap a d'altres bandes, com si no haguessin sentit res. Finalment vaig descobrir-me, amb cara de simpàtic, i ella s'acostà cap a mi i em va donar una bufetada, tant forta, que em va costar una mica haver-me de reprimir de llençar-la per la finestra de la 5ena planta. Deien que a la mili et feies un home. Va ser l'únic cop que vaig aprendre a reprimir-me. La monja va continuar viva, i jo, lliure, i amb la lliçó apresa, vaig poder tornar a casa. Són només anècdotes. En tornar del servei, era el més de març, el grup de cercaviles s'havia dissolt (aquells que fa poc ens vam trobar en un dinar) i em van oferir entrar en un nou grup. La meva vida l’omplia també l’excursionisme, les manifestacions i la fotografia. Vaig continuar sortint de parella amb l'Assumpció, companya del pis de Rosselló. Vam durar junts dos anys, aproximadament, fins que vaig començar a treballar de mestre.
Tornem a la Montse. Va obrir un petit consultori i també posava injeccions a domicili. I es va comprar un veler de segona ma. Els estius el llogava per anar pagant-lo. En aquells anys, era l'única dona que havia conegut que tingués el títol de capitana de iot. Fins i tot, un cop la van llogar per conduir-ne un, des de Grècia a Barcelona. De fet més que conduir (governar o pilotar) era per signar els fulls dels ports. L'amo del iot en sabia més que ella, però, com no tenia la titulació, no podia signar les entrades i sortides dels ports de manera legal i prescriptiva. La Montse poc a poc en va anar aprenent molt. I m’hi va convidar molts cops, al Delta, a Menorca, a Llançà. Saps que es tarda més en anar de Salou a Llançà(Costa Brava) que de Salou a Ciutadella (Menorca)? En alguns viatges hi anava d'ajudant, ("grumet") amb els gastos pagats. En el viatge a Llançà, els que li llogaven el veler ens esperaven allà dalt. Pel matí els dúiem a fer una llarga volta i per la tarda ja no volien sortir a navegar de manera que ens dedicàvem a voltar nosaltres sols.
En els viatges en veler a "ses illes" sempre vèiem dofins. Quasi sempre tres hores després de sortir i tres hores abans d'arribar. Un estiu, uns coneguts d'ella, crec que ell era un constructor de les Borges del Camp, i per tant de terra endins i poc experimentat a la navegació, van llogar-la per anar a Mallorca, i m'hi va dur d'ajudant. Vam veure una balena. La més gran que existeix. Va ser una experiència inoblidabe. Ens hi vam acostar tant que si hagués saltat del veler li hauria caigut al damunt del llom. Ja l'havíem sentit a la nit. Sortia a respirar. Quin esbufec! Deuria estar encuriosida pel veler. Des de les 4 o 5 de la nit fins les 10 o 11 del matí, en què ens aparegué per un costat, devíem haver fet unes 30 milles.
El viatge a Menorca des de Salou, que era el port on tenia amarrat el veler, dura entre 20 i 27 hores, depèn del vent i de la velocitat del motor. Es viatja a vela, si no s'engega el motor quan és de nit, per manca de vent, silenci total, si es va a motor és més pesat pel soroll. A dalt la lluna. A dreta i esquerra: mar. Al darrera: mar. Al davant, cabina i vaixell, al davant del vaixell més mar. Es fan torns de dues hores al timó.
La Montse ha estat l'única amiga que he tingut. Ens passàvem mesos que no ens veiem, un dia ens trucàvem i ens ho dèiem tot. Es va establir entre nosaltres una complicitat excepcional, no mancada d’enfrontaments i discussions. Teníem dos caràcters força intransigents. Però podia parlar amb ella com si fos un amic íntim. Amb les altres dones hi parlava amb alguna mena de precaució, de tabú , de distanciament. Amb ella no hi havia cap repressió. Un cop que ens vam voler besar (i ho vam fer) vam tenir els dos la mateixa sensació: era com besar a la boca una germana. La vaig estimar més que a un germà. I per això quan, en el seu darrer viatge, davant de Bretanya, el mar ens la va prendre, la vaig plorar tant que no me’n sabia avenir.
