El C.A.D.C.I.

El "CADCI", el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria", del qual el pare n'era afiliat, era com una entitat cultural, i sindical alhora, dels treballadors dels establiments que atenien el públic:  sabateries, grans magatzems, comerços de tot tipus. El CADCI tenia a Barcelona milers de socis. En el carnet de la foto podeu veure que ell era el soci nº29.899. Va conservar el nom i l'edifici fins a l'acabament de la guerra del 36-39, i no els va ser mai restituït. Durant el franquisme, una delegació de falange o de joventut (al costat de l'actual Museu de  Cera de Barcelona ) ocupà aquest edifici i finalment, ja en restabliment de la "democràcia", l'edifici central va ser entregat a la UGT . El CADCI, com podeu veure a la fotografia els que sou ben observadors, va adscriure's a la UGT per obligació, segons deia el pare. Aquest carnet és ja del 1937. En una assemblea general se'ls va informar que havien de pertànyer a un dels dos sindicats, o CNT o UGT i van haver de triar, no podien conservar la seva independència. Uns fets ajudarien a decidir la tria forçada. Per evitar el desgavell o la imatge anàrquica d'una ciutat amb taxis lluint les sigles de diversos partits polítics o sindicats , la Generalitat promocionà un model de taxi de color gris amb la franja de la senyera al costat. El dia de la presentació del model de taxi, un dels primers xòfers que baixava de la Plaça Sant Jaume cap a la Rambla fou assassinat. No cal que us digui quins pensava el pare que l'havien assassinat.  Amb aquesta notícia fresca, i havent escoltat la promesa de conservar la independència per part de Comorera, dirigent del PSUC, els socis del CADCI es van decantar per la UGT. «El CADCI és una entitat que malgrat tots els esforços no ha aconseguit recuperar els béns que injustament li foren arrabassats l’any 1939. El règim instaurat en aquell funest període històric, aplicant la Llei de Responsabilitats Polítiques arbitràriament elaborada i interpretada per ell mateix, i ignorant absolutament el Dret Civil català, es va apropiar el nostre local social de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. Pretext: érem una associació “desafecta” al Règim.»
«El CADCI és una institució quasi centenària, que tingué un paper importantíssim en el conjunt de les societats cíviques de Catalunya i que es distingí pel seu catalanisme integrador, allunyat de tot partidisme i oportunisme polític. Per això els seus estatuts exigien neutralitat política als seus afiliats. Tant és així, i tant arrelat està aquest sentiment catalanista a la nostra entitat des dels seus inicis, que la Sala de Juntes de la Seu que ara reivindiquem era presidida per quatre retrats escollits simbòlicament: eren els de Pi i Maragall, Valentí Almirall, el doctor Robert i mossèn Cinto Verdaguer. Retrats que encarnen respectivament el federalisme, el catalanisme, l’honestedat i el despreniment generós envers el món dels desvalguts.»  Ho he trobat a la web: http://www.partal.com/cadci/index.htm 
I remenant més he trobat una web del que sembla ser la "renaixença" del C.A.D.C.I. Sort!

El meu avi

El padrí i la padrineta. Eren els noms amb que coneixíem els avis a casa nostra. El primer record de l'avi que tinc era de Valls, del dia en què arribàvem a passar-hi l'estiu. La casa estava bastant fosca, els llums, com al pis de Barcelona eren de pocs vats, habitualment entre 25 i 40 . Estalviaven en tot. Em dutxava-banyava la mare dins de la banyera en un cubell de plàstic gastant l'aigua justa per ensabonar i després esbaldir des de l'aixeta amb un potet. Fins i tot estalviaven en buidar la cisterna de la comuna. La comuna era el nom que emprava el padrí. Finalment li hem acabat dient vàter. A cada habitació teníem un orinal sota el llit que buidàvem pel matí en llevar-nos. Encara recordo la imatge, que jo tenia des del llit, del pare passant pel menjador amb l'orinal a la mà. Estalviàvem en el fumar. El pare era l'únic que fumava, una o dues cigarretes al dia. El Juliol, arribant a la caseta de Valls, l'avi obria el porticó de l'armari de la cuina i encenia  l'espelma  que hi havia en un plat-canelobre d'alumini envellit i bonyegat. Immediatament es passava la flama pel braç, amb la màniga ben arremangada, mentre la padrina m'apartava endarrere per tal que jo, amb la meva curiositat, no pogués emprenyar-lo. Era un ritual ben curiós. Els llargs pels s'encenien vivament i s'apagaven ràpidament, tot seguit es refregava el braç enèrgicament amb una ma i quedava impecablement depilat. Ja podia anar a "baix al poble" a saludar i xerrar amb els amics de tota la vida. Aquella aparença de pelut havia quedat esborrada per una bona temporada. Una vergonya de l'avi que no vaig entendre fins que em va començar a sortir el bigoti. Els padrinets quasi bé que no sabien parlar castellà. Sobretot l'àvia. El poc que hauria aprés seria a partir dels anys seixanta amb la forta onada migratòria. A una certa edat, els idiomes costen més d'aprendre. La meva mare va anar a escola durant la república, encara conservo escrits en català. De manera que ni amb l'escolarització de la filla hi va tenir gaire contacte. "Hola bonicu, como te dises?" li deia a un nen que entrava a comprar i no sabia el català. El nen contestava el seu nom entenent més aviat el sentit que no pas el significat. A mi, que feia tota l'escolarització en Castellà, em semblava fins i tot pintoresc. Actualment hi ha qui diu que a Catalunya sempre s'ha parlat el castellà.  També sempre s'ha parlat el llatí i no ho diu ningú. El meu pare em deia coses en llatí. Potser ho havia sentit dir al capellà del poble o ho havia llegit.  Els capellans parlaven llatí i eren milers. No es va deixar de fer  la missa en llatí fins els anys seixanta, durant el Concili del Vaticà II el llatí en va ser la llengua oficial. M'atreviria a dir que fins la revolució industrial hi havia més persones a Catalunya que parlaven el llatí o el francès, que no pas el castellà. No defenso ara el llatí com llengua vehicular, però crec que caldria tornar a incorporar-lo als plans d'estudis de secundària. Simplement el saber no ocupa lloc i permet tenir una visió més àmplia del món i del nostre passat. Tornant al castellà de l'àvia, suposo que era molt pitjor que el que parlàven notaris, advocats, universitaris en general. Hi havia molta gent que parlava el castellà, és cert. Sobretot els rics. És un record. La memòria històrica. El "pera" el bandoler de Valls, va mirar el botxí quan l'anaven a penjar i li va dir:-tú seràs el que farà dinou! Ho va dir en català, així es transmetia per tradició oral. L'acusaven d'haver mort a divuit persones. En els llibres("Las escuadras de Catalunya" en castellà) només he trobat que era un bandoler "afrancesat". Joan Serra, segons la meva tradició familiar, "el pera" (en masculí i no pas en femení com recollí Lluís Llac a la cançó) malnom que li deurien posar, segons la llegenda, per haver mort, ja de gran, l'avi que va bastonejar-li el cul, molts anys abans, quan va ser enxampat robant-li les peres d'un arbre del seu hort, els companys van fugir, i ell, Joan Serra,  potser per ser el més petit, el darrer en fugir, va ser enxanpat i mentre rebia, va sentenciar:-et mataré! I així li ho va recordar, quant molts anys després, el va anar a cercar per dir-li, abans de clavar-li el ganivet: -recordes alquell xiquet que vas pegar per furtar-te les peres del teu hort i et va dir que et mataria? Al "Pera" el van capturar en un mas on rebia ajuda. Després de penjar-lo van esquarterar-lo en diversos bocins, i van ser  enterrats en llocs diferents. El lloc on el van penjar, a Valls, conserva una cara de pedra esculpida a la façana, i una inscripció moderna, recordatòria.

El professor d'institut

Era alt i semblava corpulent, amb abric i ulleres rodones. El rostre també allargat, de mirada discreta, perduda en l'horitzó del límit que li confinaven les ulleres. Respectuós.Un cop assegut en el tamboret ja no es veia tant corpulent. Els plecs de l'abric deixaven entreveure un cos més aviat magre. Però les ulleres i el posat el feien passar per un intelectual pobre. No venien massa rics, per no dir cap, a la "bodega" dels pares. De fet no era un barri de rics. I els qui deurien tenir més poder adquisitiu anaven al bar de la cantonada amb el carrer Pare Claret, més clàssic, amb regust de cantonada cèntrica. Li deuria atraure el tracte amable,  l'ambient familiar. Però no el recordo de massa cops. Potser canvià d'Institut. Potser retornà al seu poble...Salamanca, Àvila, Madrid, tant se val. Només importava el gran convenciment que semblava professar per la causa dels socialistes. Els socialistes sempre havien tractat bé els funcionaris. No només es deia sinó que semblava que era cert. En els primers anys de mestre ho vaig sentir dir per una companya de feina. Només començar a treballar de mestre, em van demanar si volia signar un document comprometent-me a no fer "permanències", que era una hora de més, que els mestres d'aleshores es quedaven a l'escola amb els alumnes de les famílies que se la podien pagar. I a canvi de signar el document, cobraríem unes 18.000 pts de més (una mica més de 100 € ), que venien a ser un increment d'un 20% en el sou. Al voltant del 1982 el sou d'un mestre novell estava entorn de les seixanta mil pessetes. Això ho aplicava ja el nou govern de la Generalitat, de dretes. No puc recordar si la mesura era general a tot l'Estat. Però era clar que els primers governs de la Generalitat van dedicar alguns diners a millorar el sou dels mestres. I amb la pressió de vagues importants pel mig, encara es va notar més. No voldria donar a entendre que als funcionaris ens van regalar res, ni dretes ni esquerres. Tornant al tamboret, aquell professor d'institut m'inspirava una desconeguda admiració. Solitari. No sabia si era solter o vidu.  Era molt diferent de la majoria d'homes que passaven per la taverna.  S'embrancaven habitualment en discussions sobre problemes en els motors de l'època, la manera  d'agafar correctament el volant o de canviar les marxes. El professor semblava que estava ben lluny amb unes altres cabòries. A més venia en un horari de menys moviment. Jo mirava i escoltava. Em sorprenia sovint. De fet era com una sorpresa constant. Individus o personatges nous apareixien, sobretot homes. Homes curiosos, treballadors en general, algun director d'oficina bancària, viatjants. Alguns amb una cultura impressionant mot amagada.  Les dones no eren d'anar a la taverna a passar l'estona. Venien dones a comprar, i si algun home s'insinuava o només que semblés que anava a dedicar-li alguna paraula, el meu pare el tallava inmediatament i contundentment. La base del negoci eren els clients habituals, la majoria dones. Els gotets de vi, la cerveseta i aguantar els pesats, omplia la botiga en moments determinats i donava atractiu al negoci. Però no deixava massa diners. Els preus no podien ser els d'un bar.  Per això estava tant ple. La bodega era com un doble negoci, a hores bar i a hores botiga, també amb alguns queviures, i entre 8 i 9 del vespre, ple de tots a gom a gom. En aquesta franja horària hi havia moments de tensió. Algú que ja havia visitat diversos establiments i anava una mica carregat, començava a cantar. I el meu pare el tallava de cop:-A cantar al carrer! (molts cops en castellà:-aquí no se puede cantar!) També em sorprenia i llavors preguntava. Quan un client ja havia marxat, descaradament al principi, i sigilosament, després del corresponent advertiment, preguntava:-Pare, què li passa al Francesc? El Francesc era un exboxejador . Venia a comprar una ampolla de vi, amb el seu nas xato, enfonsat. -Els operen del nas als boxejadors, els treuen un os, així no se'l trenquen amb els cops. Deia el meu pare. I jo li tornava a demanar, que no era pel nas sinó per la manera de parlar. Semblava una barreja d'adormit i borratxo, però amb els ull ben oberts. Díficil de descriure. No n'he vist mai més cap. I el meu pare em contestava:-Està sonat. La major part dels boxejadors acaben sonats de tants cops com reben. He mentit. Ara me'n recordo d'un famós. Ben bé igual en la manera de parlar: Pedro Carrasco. Va fer-se famós per dues coses, el seu cop particular de "ganxo" i per deixar la boxa amb esperit crític. Després, ja famós, es va casar amb una cantant també famosa. Només ho he dit perquè hi ha gent que potser es pensa que es va fer famós pel fet de casar-se amb la cantant. Tornant al professor, va desaparèixer sense més, ni vaig poder saber-ne massa, no xerrava gaire, i ma mare sobretot, que no era gaire dissimulada en tractar secament qui no li queia bé, ja em va dir que era dels que no volien parlar català. No vaig tenir oportunitat de demanar-li com ho havia endevinat.

Guerra (II)

El pare hi va anar d'observador. Estudia, em deia: -la sort que vaig tenir, per saber una mica més que els altres em vaig lliurar d'anar a disparar a primera línia!  Encara recordava alguna de les preguntes que li van fer a manera d'examen. La memòria era una habilitat en el pare. Descriptiva fins al punt d'encomanar-te la vivència del que narrava. Molts cops estava situat en  llocs o posicions encara més avançades del front. Un punt d'observació estratègic, amagat o dissimulat. Amb els prismàtics havia d'identificar els models de vehicles, (avions, vaixells, tipus de transports) de l'enemic i transmetre-ho al lloc de comandament. Duia un llibre amb les fotos a manera de "diccionari". Un dia, en plena batalla per reconquerir algun indret, es va fixar en com reculaven alguns centenars d'homes de l'exèrcit "franquista". Acabaven de passar un rierol. A mitja pujada cap a conquerir les posicions enemigues, van ser sorpresos pel foc de les metralladores republicanes (deurien pensar que el petit bombardeig anterior les hauria silenciat). El pare explicava que els veia fugir desesperats i mentre anaven caient com a mosques, amb els ulls clavats als prismàtics, pensava:-ara anirant cap el pont, carallots! Ho explicava amb el pesar de qui està endevinant el que passarà. La malaguanyada vida i la ràpida mort de nombroses persones, davant teu i en directe. I efectivament, la gran majoria van intentar fugir anant cap al petit pont, la fugida més ràpida, més fàcil i directa. Però el lloc on es va concentrar també el foc de les metralladores. I a sobre, el munt dels que anaven caient encara dificultava més el pas pel pont. Al final, d'aquella fugida només es van salvar els qui van triar el camí aparentment més difícil, fugir dispersats i travessar el rierol, mullant-se les cames.  Molts cops he sentit dir que hi ha soldats, a les guerres, que disparen sense apuntar. En el fons els dol profundament haver de matar algú. Aquell dia, pel que explicava el pare, la cosa no va anar així. Els qui disparaven les metralladores s'hi van concentrar sense miraments. No hi ha fotografia que pugui il·lustrar aquest relat. Imaginació. No he vist mai el rierol, ni el pont, ni el turó. Però ho conservo com una pel·lícula, en blanc i negre, a la memòria. Només a partir de les seves paraules.

Guerra

I aquell noi amb qui tenies tanta amistat? Parlàvem de la seva ex-companya i el sogre va treure el tema. Em fa basarda haver de donar explicacions sabent que no seran acceptades. Podia dir que va ser per culpa de la guerra que ens vam barallar. Millor dit, que vaig rebutjar la seva amistat. I encetar una discussió amb l'inestimable i previsible participació del gendre. Avui ha fet 65 anys del bombardeig d'Hiroshima. Una guerra en la que no ens hi podíem discutir massa, no la vam viure. En llegir l'article del Sostres hi he tornat a pensar. M'agafaven ganes d'enviar-li un comentari, però com el darrer que li vaig enviar(sobre les curses de braus) me'l va censurar i  ja m'ho havia fet un altre cop, he decidit escriure una mica de política. És una llàstima que una persona amb un domini elevat del llenguatge, tingui tant poques coses interessants a dir.  En un principi aquest blog anava adreçat a les meves filles. Per si de cas no els puc transmetre oralment tot el que jo he rebut dels meus pares i tot el que crec que han de saber. De la meva mare vaig rebre el rebuig a la guerra. I d'ambdós el respecte per a la veritat. Per això m'ha dolgut llegir un altre cop,"els americans van posar fi a la Segona Guerra Mundial llençant Little Boy, la primera bomba atòmica" . Una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat. Si no ho va dir Goebbels, se li atribueix (Els principis de la propaganda de Goebbels)

Es vol amagar la successió dels fets? He llegit tants cops el mateix que se'm fa estrany i tot no haver-m'ho cregut. El dos de Maig de 1945, tres dies després del suïcidi de Hitler s'havia rendit Berlin. La URSS comença a traslladar divisions cap a Manxúria, la regió de Xina invadida pel Japó. El 8 d'agost, exactament 3 mesos després de la fi de la guerra a Europa i complint el pacte acordat amb els aliats a la Conferència de Jalta, la Unió soviètica va declarar la guerra al Japó i va envair Manxúria. Els americans ho sabien i ningú pot dir sense perill de ser acusat de mentider que els americans van llençar la bomba atòmica sobre Hiroshima tres dies abans i a Nagasaki l'endemà mateix de l'inici de la invasió, per salvar vides dels seus soldats. Es tractava de repartir-se un pastís. I els EE.UU. en volien la major part.  El dia 6 d'agost de 1945, 140.000 persones van morir a Hiroshima  i el dia 9 d'agost en van morir 74.000 a Nagasaki. A qui importa avui dia?  El 15 d'agost de 1945, després del bombardeig nuclear i l'entrada de la Unió Soviètica a la guerra, Hirohito (l'emperador del Japó) anuncia per radio la seva rendició. Aquesta breu explicació que he trobat a internet em sembla més encertada. Les valoracions morals que se'n puguin fer ( de l'explicació de la necessitat dels dos bombardejos atòmics) així com que hem d'agrair als americans l'acabament de la segona guerra mundial, no es convertiran en veritat encara que s'escriguin mil cops. Però hi haurà més de mil seguidors i propagadors de la mentida.  S'enxampa abans un mentider que un coix. I no volia escriure de política. Però cal distingir un polític d'un embaucador. Hi ha darrerament una gran confussió entre les dues personalitats. Per a uns el polític, és cada cop més, un professional de l'art de l'engany. Per a uns altres, la minoria, el polític és l'oncle, el germà, el pare o un fill,  un amic o bé l'amant. Hitler va ser un polític, un líder escollit i aclamat pel seu poble.Un polític que empentà el seu poble a donar-ho tot per uns ideals. Uns ideals que implicaven la destrucció de vides innocents. Van iniciar una guerra i la van perdre. Però els ideals no van ser derrotats. En el judici de Nuremberg no es van derrotar uns ideals sinó condemnar uns acusats.  Desgraciadament han vingut més guerres després,  sense tants països implicats alhora, però també molt cruentes. I més desgraciadament encara, la mentida  persisteix. En el fons persisteixen molts dels ideals del feixisme. La guerra. Vestida  de pacificació. Vestida de necessitat de preservar els valors universals occidentals. La democràcia no implica el triomf de la veritat sinó el del més votat. I molts cops el més votat és el més engalipador. El gran farsant, l'hàbil mentider.  

El foc

Recordo ben poques coses d'aquesta foto. El lloc, el Pla de la Calma al Montseny. El grup d'esplai Bons Amics i l'estiu. El foc de nit. Avui prohibit. I la càmera de negatius 6x9, naturalment. Remenant per la caixa de diapositives grans la vaig tornar a trobar. La nit. Un foc, uns amics, una melodia, uns acords i una cançó: sentir i viure. Va ser el primer cop que vaig fer vivac. Una de les sensacions més plaenteres que es poden tenir a la natura. Era una nit estelada. Ens vam adormir tot parlant de l'univers. És estrany. Tot escrivint aquestes ratlles se'm desperten records ja oblidats. La conversa sobre el perill de les picades dels escurçons. Però això ja va ser l'endemà. Tant parlar de fotografia, al final penjaré una foto de tot el material que he fet servir.

El reportatge

La meva carrera com a reporter va ser molt curta. Encara no tenia prous diners per comprar-me bons teleobjectius. Això va fer que no obtingués unes fotos de primera línia, el dia 1 de febrer del 1976 a la concentració del passeig de Sant Joan. La polícia va carregar contra els manifestants pacíficament asseguts a terra. Els fotògrafs amb els teleobjectius que havien obtingut unes bones instantànies van desaparèixer ràpidament cap a revelelar-les. I jo vaig seguir fins el carrer Aragó, on els manifestats anteriorment dispersats es van tornar a reagrupar. Vaig poder fer una sèrie de fotos més tranquilament que no hauria pensat mai. Aquesta de mostra, també va sortir publicada a la revista Canigó. Feia pocs mesos de la mort del dictador. Era la manifestàció més multitudinària que ningú recordava a Barcelona des de molts anys enrera. I també es va publicar en multitud de revistes i diaris, fins i tot em va arribar un exemplar de Mèxic. La fotografia no tenia gens de qualitat però jo me'n vaig sentir molt orgullós. Era un bon testimoni. Però no n'hi havia prou. Em calien millors eines i bones oportunitats. Això darrer em va fer desistir de la meva carrera com a reporter. L'oportunitat. Les bones eines es podien adquirir amb el temps. Però l'oportunitat no. Una foto oportuna t'obria moltes portes. Estar en el lloc adient i en el moment adequat . Davant de l'arc del triomf, a la banda del carrer Sant Pere més baix estava fotografiant uns policies antidisturbis (grisos) quan els gestos d'uns manifestants des de l'altra vorera m'indicaven que pel darrera m'anaven a enxampar uns altres policies. I tant que em van enxampar. L'un ja m'anava a empotrar la culata del fusell a la cara quan un altre el va parar i li va dir que jo tenia carnet de premsa (jo havia cridat que era periodista acreditat, amb la fe que no m'estomaquessin gaire) es van limitar a fer-me obrir la màquina (cosa que vaig fer molt gustós) i llevar-ne el carret per tal que es velés tota la cinta. En altres condicions, com en un espai més tancat i sense tant de públic, possiblement no m'hauria salvat del cop. Però aquesta por no em feia desistir d'arriscar-me. I llavors li ocorregué una oportunitat a un fotògraf amateur com jo aleshores. No n'estic segur del nom. Però recordo que la foto va sortir publicada a l'Interviu. En un portal de les "Rambles" de Barcelona havien entrat un jove noi ferit de mort, per trets de policia, una persona li havia aixecat la camisa i estirat de cara a terra, tot ensangonat, s'hi apreciava perfectament al menys, crec recordar, un impacte. Una casualitat que possiblement hauria volgut per a mi. Aquella possibilitat li obrí les portes de la revista, n'obtingué el carnet de fotògraf. I continuà amb la seva carrera de reporter de manera més exitosa encara. També em va ajudar, potser desistint d'esperar la meva oportunitat, a decidir-me de guanyar-me les garrofes en un altre camp. Aquell crim crec que va quedar impune. I gens recordat. Com Atocha, Montejurra i d'altres. I encara ara em fa pensar amb la inutilitat d'aquelles provocacions per intentar frenar el canvi. A la manifestació de la fotografia del carrer Aragó (jo la recordo amb aquest nom) es demanava amnistia per als presos polítics, per als qui s'havien oposat a la dictadura. El diumenge següent se'n va tornar a realitzar una altra. Les manifestacions de l'1 i 8 de febrer de l'Assemblea de Catalunya.

El color

Tot era en blanc i negre. La fotografia, la televisió els diaris i les revistes. A partir dels anys setanta es comença a popularitzar entre els amants de la fotografia una manera més econòmica d'obtenir fotografies en color: la diapositiva. El paper encara estava a uns preus massa elevats. Com no discutiré de gustos, ni em paguen per publicitat, només us diré que emprava la sèrie professional d'una marca alemanya de 50 ASA de sensibilitat, que em donava uns resultats fidelíssims al record que jo tenia en la ment dels colors originals dels llocs on havia estat. A més en les diapositives semblava que es corregia un punt, i fins i tot dos, d'error en el càlcul de l'obertura i temps d'exposició. Els rodets de fotografia podien tenir diferents graus de sensibilitat, de molt sensibles, és a dir capacitat de fer fotografies amb poca iluminació, a poc sensibles que necessitaven bones condicions de llum. Els graus de sensibilitat més habitaulas eren els de 400, 100 i 50 ASA (Molt sensibles, normal o poc sensibles) en les ampliacions els de 400 ASA donàven molt de gra (en la fotografia digital actualment crec que se li diu soroll) i els de 50 un gra molt fi. Amb un gra fi obteniem més detall, definició, i podiem ampliar més. El color em servia principalment per als records i el blanc i negre per al reportatge.

La fotografia

Havia après a revelar mig pel meu compte, llegint alguns bons manuals del moment, mig ajudat pel responsable del laboratori fotogràfic de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Gran Via. A la UEC m'hi van poder inscriure després d'un intent fallit als escoltes del barri. Als escoltes hi havia molta demanda i poques places. Aquell encarregat, a qui confonc amb el responsable de la biblioteca, alt, prim, experimentat excursionista, no recordo si era el mateix que ens va fer, un bon dia, una sessió fascinant de diapositives en blanc i negre sobre llocs del Pre-pirineu Català i Aragonés. A la UEC GranVia es va fer el primer concert que recordo de l'Ovidi Montllor. Hi havia una colla de gent molt interessant. Amants de la natura, de la llibertat. Però qui més em va despertar l'atracció per la fotografia va ser ma mare. La primera càmera que em vaig comprar, a imitació d'ella, i quan ja estaven una mica passades de moda, era una vella 6X9 de segona mà, d'aquelles que quan les desplegaves, l'objectiu sortia del seu amagatall gràcies a una "manxa", com un acordió, de cartró-roba. Aquella primera càmera, sense saber-ho, va resultar que havia estat una de les més bones del seu moment. Era una "Rodenstock" amb un obturador Compur. Només podia fer vuit fotografies. Els negatius feien cadascun 6cm per 9cm . Amb un petit adaptador que limitava l'espai del negatiu, doblava la capacitat. Però quedaven els negatius a 6 cmx4,5 cm Perdent una mica de definició. I no es podien fer tant bones ampliacions. Però en els 3 o 4 anys que la vaig traginar, amb bones condicions de llum i diafragmes ben tancats les fotografies resultants eren d'una qualitat impecable. L'enfoc manual, era intuitiu, sense referències ni ajudes, per la qual cosa era millor no fer fotos a menys de 4 o 5 metres de la càmera sense risc de desenfocar la persona. Però tot i així, si ho permetia la llum, amb un diafragma ben tancat, el resultat també era acceptable ja que augmentava la profunditat de camp. Me n'havia fet 800 pts. Els meus estalvis amb 13 anys. A la botiga de cal Martori de l'avinguda Gaudí. Hi vaig estar tres  dies mirant-me-la a l'aparador des del carrer. Quina il.lusió finalment, en sostenir-a a les mans, com si es tractés d'un infantó. Crec que aviat la meva mare es comprà la "nova" Yashica minister-D, un pot, però que feia 36 fotos! De les de "pas universal" o "24x36" (amb els negatius de 2,4cm x3,6cm) Per això li demanava quan havia d'anar a fer reportatges. Però jo, ben orgullós encara passejava amunt i avall, sobretot a les excursions, la meva vella 6x9. Les limitacions tecnològiques, però, van saltar pels aires amb l'arribada de les "reflex" i finalment vaig haver de sucumbir a l'avenç tecnològic. Amb la paga de finiquit de la feina que vaig haver de deixar per poder estudiar magisteri pels matins, em vaig comprar la nova Nikon. Em va costar unes 45.000 pts, encara recordo que era més car l'objectiu que no pas el cos de la càmera. Vaig deixar de gorrejar-li la càmera a la mare (per aquelles dates ja m'havia convertit en un aprenent de reporter i em començaven a publicar fotos en diferents revistes, sobretot a Canigó de la qual en tenia el carnet de fotògraf) Amb la nova càmera vaig notar un canvi espectacular en la qualitat. Sobretot en el detall. Perquè en la qualitat hi pesa molt, en l'apreciació del qui ho mira, el detall, el que en déiem definició, i avui es mesura en megapixels. Altres factors però, conformen una bona fotografia. I això ho vaig començar a aprendre, uns anys abans sobretot del Josep Armengol. Fotògraf professional que vaig coneixer fent de monitor a l'esplai "Bons amics" en el que jo vaig hi vaig participar com a ajudant (era massa jove per fer de monitor) amb 15 anys. El Josep Armengol treballava aleshores en el laboratori del fotogràf Francesc Català i Roca. I al mateix temps feia pel seu compte fotografies del tipus reportatge, de manifestacions i altres esdeveniments del moment. Recordo encara impressionat un reportatge sobre les colònies obreres a la vora del Llobregat, per la zona de Sallent i de la Baells. Una vida ben pobre i miserable encara en plens anys 70. Pero també recordo les primeres còpies en paper color (i de molta qualitat) de les excursions on haviem anat amb l'esplai. D'ell vaig aprendre una de les coses que em costaven més de fer. I encara em costen. Captar el moment precís, interessant, des d'un punt de vista atractiu. Fins i tot semblant una composició, i no un reflex de la realitat, les fotografies d'ell eren completament espontànies. La fotografia però, aviat m'ensenyaria un fet curiós. No podia viure el mateix esdeveniment si estava pendent de la càmera i mirava a travers de l'objectiu que si m'oblidava de fer fotos. Si feia fotos no recordava haver viscut aquell moment. Si vivia aquell moment, no em recordava de fer fotos. Amb el temps ho he anat solventant. Agafo la càmera en moments determinats. Aquesta fotografia del Raimon es va publicar en tamany gran en una contraportada de Canigó i d'allà, copiada en un libre de text escolar. Quan trobi la revista modificaré les dates podria ser del 1975 o del 1977 al Palau d'esports. Era a primera línia i sense teleobjectiu.

Montsegur

A finals d'agost del 1975 vam anar a Catalunya Nord. Ens vam inscriure, el Ferran i jo, a la Universitat Catalana d'Estiu, que es feia cada any a Prada de Conflent. A diferència de la majoria, nosaltres dormíem en una tenda al "càmping" per estalviar-nos els diners de l'estada. Anàvem de pobres adolescents. Disset anys. Vam travessar a peu els Pirineus. La motxilla em pesava uns quinze quilos. Amb tren fins a sant Joan de les Abadeses, autoestotp fins a Molló. El primer home que ens va pujar, i dic home perquè llavors hi havia molt poques dones conductores, ,ens va fer baixar a Sant Pau de Seguries. Just a l'entrada. Per evitar un control de la Guàrdia Civil, ens va indicar un camí per dins del poble i ens va esperar un altre cop a la sortida, potser pensava que erem terroristes! Però encara no m'ho crec ara, el que podia arribar a exposar-se si haguéssim estat realment "terroristes", clar que amb la carona infantil que féiem... Ens va deixar uns 500 metres abans de la frontera a Coll d'Ares, en un revolt. I ja llavors, caminant fins a Vernet dels Banys. Passant pel peu del Canigó. La primera nit vam dormir en un anex d'una cabana de pastors al Pla Guillem. Pel matí ens despertà el parlar d'un d'ells en andalús. L'altre parlava en català. S'estaven fent unes butifarres amb mongetes!. Quina oloreta! Eren molt acollidors, però havíem de seguir el camí. En arribar a Prada ens esperàven uns dies molt intensos. Hi havia grans personalitats de la cultura i de la resistència antifranquista. Estàvem meravellats per aquell oàsi de llibertat al costat de la dictadura. Un dels dies ens vam afegir a un petit grupet de companys (anàven amb amb 3 cotxes) i vam anar un munt de kilòmetres fins a Montsegur. Dins d'Occitània. Hi feien una trobada de les nacions oprimides de França. No recordo bé si ens va convèncer algú o ens hi vam apuntar per la cara. Crec que era algú que ja ens convidà, un o dos dies abans, a un recital de cançó catalana per la nit, en un poblet petitó de la comarca. Tinc un lleuger record d'algú del grup que pertanyia a l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Vaig fer unes quantes fotos a l'esplanada al peu del castell de Montsegur. Tot era nou i imprevist. Les músiques les cares, els posats, els balls. Ens impactà la descoberta d'un món atractiu, alhora familiar i desconegut. Llibertat. Ens sentíem lliures. I encara reivindicàvem més llibertat. Va arribar el moment de la tornada. Inesperada nit. La darrera nit d'agost a Prada. A la gespa del pati de la Universitat (l'edifici era un com un institut de secundària però amb dormitoris). Una colla de gent (1) en rotllana al voltant de la llum del meu simpàtic fanalet de petrol, que que jo sempre duia a les excursions. La llum insignificant, vora d'algun dels fanals de l'edifici, ens permetia explicar algun acudit veient-nos tímidament les cares. Anaven retirant, ara l'un ara l'altre, a descansar....I em vaig quedar sol amb una noia uns quatre anys més gran que jo. Seria, sense saber-ho nosaltres en aquell moment, la meva primera parella durant els dos anys següents. Un final esplèndid per a uns dies de "colònies d'adults" com mai més vaig tornar a viure.
(1) Uns mesos després d'escriure això he trobat un blog on hi escriu una pesrona amb qui vam compartir aquells moments. Josepmiquel Servià.  Precisament amb una traducció del poema insígnia de Neruda.

Valldellou

Mirava aquesta foto tot de passada, quan, sol a casa, anava a regirar la tauleta de nit del pare. Estava en un marc antic de color verd fosc i sanefa daurada. I jo no hi parava mai atenció. No els vaig arribar a conèixer. Però avui finalment, l'he trobat al fons d'un calaix. I he pogut remirar-la entretingudament. Hi he descobert els protagonistes d'aquella història, que formava part del llegat de tradició oral que ens transmetia el pare:
"Havia plogut intensament tot el dia i alguns marges de l'hort s'havien esllavissat. El pare marxà ben de matí per reparar-los. Quan el capatàs va passar, la mare li va explicar que aquell dia, lo seu home no podria anar a treballar a casa de l'amo, que tot l'hort estava molt malmès i que ja hi podria comptar per a l'endemà. L'endemà el capatàs no va passar a cridar-lo, ni l'altre, ni mai més vaja. La mare que se'n va a casa del capatàs i entre dones ho intenten arreglar, queden que hi vagi el marit a parlar, com a disculpant-se i ja estarà tot arreglat. Però el pare en saber-ho es va enfadar molt i li va dir que no hi havia d'haver anat. En comptes d'anar a casa del capatàs, marxà cap a Barcelona i tornà als pocs dies, ja havia trobat feina i podia recollir-los a tots i emigrar del poble. Amb uns dotze anys arribava a Barcelona. Quin canvi! L'electricitat, les bombetes! Als pocs mesos, en una visita a Valldellou per les festes es va trobar el capatàs i el pare mirant-me a mi, va dir:-mira Joaquim, veus aquest senyor? doncs ja li pots donar les gràcies que si no fora per ell tu encara niries descalç i no duries aquestes sabates!" Costa imaginar el canvi que significà per a un noiet passar a viure a la ciutat, venint d'una casa de poble sense vidres, sense electricitat ni gas, sense aigua corrent. La "comuna" anava a parar directament al galliner del pati del darrera.
La meva primera visita a Valldellou seria uns trenta anys després d'aquests fets. Jo en tenia uns vuit. No sabia què era Aragó ni què era la Franja. Però va ser com anar a Valls, tothom parlava català. Tothom excepte la família que regentava el servei de la centraleta del telèfon. Però no els vaig arribar a conèixer. Només recordo el contacte amb uns vuit nens si fa no fa de la meva edat. En aquest primer viatge, vaig acompanyar el pare per recollir algunes pertinències, ja que cedia la seva part de la casa, rebuda en herència, a una de les germanes. No deuria haver canviat massa encara. De fet tinc un record emocionant d'aquell viatge. La casa era una de les típiques cases de poble de gent humil, per no dir pobres. Ens hi vam quedar a dormir una nit. Els petits porticons de les finestres es desplaçaven lateralment per deixar passar la llum i l'aire (no tenien vidre) .Tancats, deixaven passar, per les petites esquerdes o imperfeccions de les fustes envellides, els primers raigs de sol nítids i intensos. Els contemplava des d'un llit antic, ample, amb llençols de fil, acartronats però acollidors. Encara els enyoro. Tenia una sensació estranya. Una quietud, una placidesa. Segur que encara deuria cantar algun gall. Un record com si hagués viatjat en el temps fins a uns segles abans dels que estava vivint realment. El "ciller" (celler) era excavat a la terra, com de terra eren les escales que hi baixaven. El meu pare hi volgué baixar abans d'acomiadar-se de la casa. També vam anar a la font, jo dalt del ruc, crec que era de "lo tio Perelló". Recordo una mica de por. En tornar per un camí no habitual, em van dir: ara agafa't, que quan el ruquet va per un camí que no coneix i troba un lloc estrany (era un petit marge) fa un salt per superar-lo. Va fer un bot que quasi que em tira. Em fa il·lusió pensar que el pare m'hi dugué per deixar-me compartir aquell comiat que anava a fer d'una vida tant diferent. Després arribaren els cotxes. Potser no sabré mai on era aquell hortet familiar de la història. L'única germana que queda viva del pare ja és molt gran. El que si vaig trobar era una "escriptura" de pagament de diners a compte de l'expropiació d'un terreny (podria ser l'hort) on s'anava a construir el pantà de Santa Anna. La vaig desar. He llençat alguns records materials. Calia fer-ho. Però aquest no. No pel valor sentimental, pel possible valor històric. Va ser una indemnització vergonyosa. Per petita que fos la terra. Potser algun dia, algú emprengui una "associació de damnificats per la construcció de pantans" i es pugui obtenir una compensació honrosa. El meu germà també va fer un viatge amb el pare. "No hi ha espectacle més trist que l'avenç de l'aigua pujant pel carrer d'un poble que ha quedat deshabitat per la construcció d'un pantà." Però no he trobat el nom poble que va quedar sota les aigües. Potser només eren quatre cases.

Gràcia

Vaig néixer a Gràcia. M'agradava deixar-ne constància. Ara ja no té el mateix significat. Barcelona ha canviat molt. La major part dels meus amics han emigrat de Barcelona. Ja fa més de 20 anys Barcelona havia perdut, segons l'estudi d'un diari, uns 150.000 habitants. La principal raó és la feina. No ens enganyem. En igualtat de sou també es valorava molt la qualitat de vida, també es veritat, la "vida en el camp", el sorgiment de l'ecologisme. Els aparcaments, la contaminació, els preus, tot ajudava a decidir-se. Però la feina era fonamental alhora de triar un canvi de residència. Gran quantitat d'empreses s'anaven traslladant al Vallès, Baix Llobregat, Maresme, i encara més lluny. Per no dir les que han anat plegant. Cobrar l'atur també ajudava a decidir un canvi. Ja fa més de vint-i-cinc anys que Barcelona va passar a formar part de les "ciutats paràsit", les que en general, a occident, consumeixen més recursos que no pas en produeixen. No va ser un moment precís sinó el resultat d'una evolució. Encara no en feia vuitanta que, fruit del creixement, Barcelona s'havia annexionat Gràcia (i també d'altres municipis fins aleshores independents). Suposo que per aquest sentit de la veritat, de l'honradesa que m'havien inculcat a a casa, i que es traduia en una certa rebeldia, jo seguia dient que era gracienc, com si encara fós independent. La casa on vivíem era a l'acabament de l'antic terme municipal, Travessera de Gràcia cantonada Sardenya. Com que als dos anys ens vam mudar de casa i vam anar al carrer Indústria, tocant a l'Avinguda Gaudí, no tinc masses records d'infància, només els de quan anàvem a veure la tieta al pis del passatge Nogués. De quan anàvem a arreplegar carmels en la cavalcada de Sant Medir, al carrer Gran. I de visitar al carrer Pi i Maragall, la casa dels Balaciart, ferrer de forja, pare d'una companya d'escola i de joventut de ma mare. Conservo algunes fotos de Gràcia fetes per ma mare quan era soltera, als pocs anys d'haver-s'hi instal·lat. Uns carrers guarnits que fan l'enveja dels actuals, encara ara, setanta-cinc anys més tard. La sorpresa i impressió per a una noieta de poble acabada d'arribar a ciutat en veure aquella vitalitat i aquelles festes deuria ser colpidora. Tants cops que m'havia mirat aquesta foto i fins avui no hi he vist el mussol!

Les vacances

La Xamora, 1968. La meva primera bicileta. Era de dona(amb la curvatura al quadre per les faldilles), me la deixava la mare quan anàvem a Valls. Per Setmana Santa i pels estius. Però no em feia vergonya. Hi estava uns dos mesos, al principi amb els meus avis. Després s'hi afegia la mare. I ja quan vaig tenir uns 11 anys el pare va començar a fer dues setmanes de vacances a l'Agost. Fins llavors havia passat uns 10 anys sense fer-ne. Obria pel matí cap a les vuit i tancaven a les deu de la nit tocades. Cada dia de la setmana, tots els mesos de l'any. Un sacrifici constant per donar-nos als fills un bon futur. I així ha estat. Un exemple de tenacitat. El meu pare va ser el primer al barri que va tancar un dia a la setmana (ell va triar el dijous) per descansar. Ho va intentar pactar amb els altres botiguers del ram del vi. Però en un principi no ho veia clar ningú. El primer dels taverners amb qui va parlar, al qui li deien "el gordo", no es va deixar engrescar massa. El seu establiment era, als meus ulls, molt més atractiu que el nostre. Però no ho havia confessat mai. Estava situat just en una cantonada, i amb uns aparadors de vidre, molt més grans. Les ampolles curosament ben posades. El volum d'espai interior potser era semblant o fins i tot més petit. Però ell va dir que no podia fer ni un dia de festa. Tenia un petit problema econòmic. L'havien enxampat fent un petit negoci que tenia paralel al de la venda de vi. A travers d'una rudimentària escaleta de fusta, de posar i treure, es guanyava uns diners extres deixant pujar a parelles d'amants, a un petit altell que hi tenia darrera d'unes botes. Era en ple franquisme. No vaig aclarir mai si eren joves o grans aquestes parelles. I ara ja tant fa. No vaig veure una cosa similiar fins el moment de fer la mili . Forces anys més tard. Ni m'imaginava que encara existís aquesta competència als hotels i pensions. En un bar del poble, perdó, de la ciutat d'Albacete. Et deixaven passar a un reservat per poder mantenir relacions sexuals amb la teva parella. Sense llit, naturalment. El reservat era una sala gran tota a les fosques. La intimitat consistia en la foscor i la separació a manera de pantalles de fusta que hi havia entre les taules, arrenglerades a banda i banda a la manera de llotges del liceu. Un cambrer t'hi acompanyava, prèvia realització del ritual de la "contrassenya", la qual consistia en deixar una moneda de 100 pts en el taulell i quan el cambrer arribava, demanar que volieu una"Pepsicola a dins". Ell et guiava amb la llum de l'encenedor, com si un maitre t'acompanyés a la teva taula. Això també era ilegal i els podien multar en qualsevol moment. El meu pare no va poder fer possible pactar els dies, però els altres taverners, van anar sumant-se a fer festa un dia a la setmana. Uns en pocs mesos i altres van trigar algun any . Però se'n van adonar que no es feien competència sinó que guanyaven un dia de descans. Els clients es van acostumar a comprar més quantitat, el dia abans del festiu d'aquell establiment. I es va acabar guanyant el mateix, donant la raó a aquella dita catalana:-si per guanyar més he de treballar més, no hi veig la ganància! Anys després encara he escoltat rialles en repetir aquesta dita. Avancem tant a poc a poc. Generació rere generació. He llegit que la inteligència s'hereta només un 30%. Però no he aclarit si se suma la del pare i la mare. Ni tampoc si se resta la ignorància d'un dels dos. Potser seria millor dir l'idiotesa. El meu pare emprava molt la paraula ignorant. Mira que n'és d'ignorant el fulanu. Semblava que m'estava dient:-no ho siguis tu també, fixa't en que diu la gent, pensa abans de parlar. I per això quan ja duc més de trenta-cinc anys fent de mestre, mirant endarrera, recordant, m'entristeix tanta ignorància encara, arreu del nostre país. En certa manera és com haver fet una feina que no ha deixat l'emprempta que jo esperava. Com si en la batalla contra la ignorància ens hagués infringit una derrota important, un enemic inesperat, la televisió. Aprenem dels errors.

Ja som a 24 d'abril. Ha passat la diada de Sant Jordi. He parlat amb el Joan Francesc, també m'ha felicitat. Allà baix Sant Jordi no es viu ni es celebra amb aquesta intensitat. De fet quasi ni es viu, hi ha qui ho confon amb Santiago, m'ha dit. Hem parlat de l'etimologia del mot jordi. I li he dictat la travessa. "Levante las palmas"!, ics. La moneda ha caigut de cantó. Quasi que s'ho creu. Cercant el meu blog a internet, he retrobat un altre intent de fa mesos. La presentació estètica, la pell, és més seriosa, les dues són pulcres, hauré de decidir si continuo amb un o altre format. De moment intentaré afegir una foto especial. Dues persones a Valldellou(1), el poble del meu pare, probablement sobre els anys 1950. Podrien ser familiars llunyans d'ell. Algun cosí o cosina potser. Algun dia espero descobrir-ho. La foto la va fer ma mare amb la seva vella 6X9. El negatiu em feia pensar que eren els meus pares en un viatge que hi van fer abans de tenir fills. La meva sorpresa va ser quan vaig "invertir" el negatiu. Eren dos personatges desconeguts. La força de la imatge, l'evocació, el pas del temps. L'home recorda un estil d'actor de cinema de l'epoca, Clark Gable?

(1)Durant molts anys he llegit "Baldellou" als indicadors de la carretera. Però sembla ser que era la grafia castellanitzada. La importància per a mi no és com s'ha escrit durant molts anys sinó com jo recordava el nom:Valldellou.

amulets de la mala sort

Avui he repensat un cop mé això d'escriure un bloc. Em recorda el diari que escirvia fa una colla d'anys.