Actualment hi ha un desfici en la sobreprotecció dels infants. Ja fa molts anys, en una de les escoles on vaig treballar, em vaig adonar que els infants gaudien d'una mena de protecció natural, enfront de fets que als adults ens corprenien profundament. Acompanyant el director de l'escola, en representació de l'escola, i com a tutor d'un alumne, a qui el pare s'havia mort un dissabte, el dilluns pel matí vam anar a l'enterrament. El nen de tot just vuit anys, ja va venir per la tarda a l'escola com si res hagués passat. Qualsevol que hagués vingut a la classe sense saber la tragèdia familiar que hi havia al darrera, no hauria endevinat quin era l'alumne que havia perdut el pare. Vaig deduir que els nens estaven "vacunats" per afrontar aquestes dramàtiques situacions. I naturalment, que els efectes de la vacuna anaven minvant amb el pas del temps. Fins el moment en què, ja ben adults, conscients del significat del duel amor i mort, prenien consciència de l'existència del dol en tota la seva magnitud. Amb això no he volgut dir que aquell noi, amb el pas del temps, no patiria aquella absència. Al contrari, és inevitable. Naturalment, hi ha una edat en que la mort del pare ens pot influenciar molt més sobre el nostre desenvolupament.
No fa ja tants anys, vaig acompanyar els pares d'un altre alumne a l'hospital, se'ls havia mort el fill d'una infecció generalitzada en tant sols tres dies d'haver-se declarat. Em va trucar una companya de la feina a les quatre de la nit, necessitava un vehicle per poder acompanyar la mare a l'hospital, ni tant sols havia pogut veure el fill en el darrer dia, i no m'ho vaig pensar, vaig sortir de casa i vaig passar a recollir la mestra. Arribats a la casa seva, ja havia trobat un conegut que la va acompanyar. Però vam decidir anar igualment a l'hospital per fer-los companyia. Eren marroquins, i no vaig parar a pensar, durant una bona hora que va durar l'estada als passadissos abans de poder entrar a veure'l, perquè duia una ampolleta d'aigua tota l'estona a la mà sense beure'n gens. No va ser fins el moment d'entrar a la sala de cures intensives que me'n vaig donar compte. Llavors, en aquella sala tant moderna que semblava el pont de comandament d'una nau interestelar, amb diferents infants, entubats i plens de sensors per tot arreu, vaig veure a certa distància, com la mare al costat del llit del seu fill, s'acostava l'ampolla d'aigua a la boca i omplint-se-la d'una glopada, s'ajupí cap el nen i donant-li com un petó li va traspassar aigua a la seva boqueta. Em vaig desmanegar de tal manera que els infermers deurien pensar si era algú de la família. Uns dies després, em va explicar un amic, que era com una cerimònia per tal que no li falti l'aigua en el viatge que emprenia al més enllà. En aquells moments he suposat que aquella cerimònia l'ajudava a no ensorrar-se del tot en un moment tant dur. I com ho vam tractar a l'escola? Doncs fins i tot vam haver de llegir-nos documents de psicòlegs sobre com enfocar el problema de la mort i el dol en els infants. Vam fer una curta xerrada, a tots els alumnes reunits, i uns minuts de silenci.
En una altra ocasió molts anys abans, enfrontant la mort d'un altre alumne, es va fer un tractament gens dramatitzat. Els temps canvien, i si és millor sobreprotegir-los també ho dirà el temps. Jo crec que no és millor sobreprotegir-los. Intentar evitar-los un dolor, un patiment que molts cops ni tant sols és viscut com a tal per a ells, és sobreprotegir-los. Un exemple. Aquell nen que cau i es dona un cop més aviat fortet i corre a mirar la mare. Si la mare fa cara d'espant i s'acosta amb aire "protector" el nen plorarà fins i tot desconsoladament. Si la mare diu: -"vine que et faré una fregueta", el plor durarà uns segons. Durant tots aquests anys de mestre he vist cops duríssims, de fort dolor sense provocar cap llàgrima, i cops insignificants que han provocat plors desconsolats. El plor és, sobretot, conseqüència d'un dolor psicològic.
Els nens creixen, i els qui tenim fills, ens costa a cops adonar-nos que canvien amb el pas dels anys. Canvien de gustos, de necessitats i d'amics. Els pares els han de donar sobretot seguretat. I per poder-los-en donar, hem d'estar, com a mínim, equilibrats. Si és així, la nostra acutació podrà ser justa, donar-los el que els convé, i mostrar-los el que no és bo per ells. Els cal saber que els posem uns límits. Som una autoritat, en sabem molt més que ells. No hem de ser autoritaris, clar, però no ens confonguem. Cal actuar de pares. Un error molt gran, que insconscient o conscientment, cometen alguns pares, és voler fer d'amics dels seus fills. Els durà conseqüències inesperades, un amic no et posarà els límits que et posarà un pare, més aviat t'ajudarà o t'empentarà a transgredir-los. Un amic, no és a l'adolescència una "autoritat" en res. Acostuma a saber el mateix que un altre. En tot cas, es pot donar el cas que sigui, això si, un autoritari.
Durant els darrers anys no he sabut donar alternatives a la TV o a l'ordinador per a les meves filles. Ara m'he proposat rectificar, ni que sigui tard. Fem jugar els nens.
