El padrí i la padrineta. Eren els noms amb que coneixíem els avis a casa nostra. El primer record de l'avi que tinc era de Valls, del dia en què arribàvem a passar-hi l'estiu. La casa estava bastant fosca, els llums, com al pis de Barcelona eren de pocs vats, habitualment entre 25 i 40 . Estalviaven en tot. Em dutxava-banyava la mare dins de la banyera en un cubell de plàstic gastant l'aigua justa per ensabonar i després esbaldir des de l'aixeta amb un potet. Fins i tot estalviaven en buidar la cisterna de la comuna. La comuna era el nom que emprava el padrí. Finalment li hem acabat dient vàter. A cada habitació teníem un orinal sota el llit que buidàvem pel matí en llevar-nos. Encara recordo la imatge, que jo tenia des del llit, del pare passant pel menjador amb l'orinal a la mà. Estalviàvem en el fumar. El pare era l'únic que fumava, una o dues cigarretes al dia. El Juliol, arribant a la caseta de Valls, l'avi obria el porticó de l'armari de la cuina i encenia l'espelma que hi havia en un plat-canelobre d'alumini envellit i bonyegat. Immediatament es passava la flama pel braç, amb la màniga ben arremangada, mentre la padrina m'apartava endarrere per tal que jo, amb la meva curiositat, no pogués emprenyar-lo. Era un ritual ben curiós. Els llargs pels s'encenien vivament i s'apagaven ràpidament, tot seguit es refregava el braç enèrgicament amb una ma i quedava impecablement depilat. Ja podia anar a "baix al poble" a saludar i xerrar amb els amics de tota la vida. Aquella aparença de pelut havia quedat esborrada per una bona temporada. Una vergonya de l'avi que no vaig entendre fins que em va començar a sortir el bigoti. Els padrinets quasi bé que no sabien parlar castellà. Sobretot l'àvia. El poc que hauria aprés seria a partir dels anys seixanta amb la forta onada migratòria. A una certa edat, els idiomes costen més d'aprendre. La meva mare va anar a escola durant la república, encara conservo escrits en català. De manera que ni amb l'escolarització de la filla hi va tenir gaire contacte. "Hola bonicu, como te dises?" li deia a un nen que entrava a comprar i no sabia el català. El nen contestava el seu nom entenent més aviat el sentit que no pas el significat. A mi, que feia tota l'escolarització en Castellà, em semblava fins i tot pintoresc. Actualment hi ha qui diu que a Catalunya sempre s'ha parlat el castellà. També sempre s'ha parlat el llatí i no ho diu ningú. El meu pare em deia coses en llatí. Potser ho havia sentit dir al capellà del poble o ho havia llegit. Els capellans parlaven llatí i eren milers. No es va deixar de fer la missa en llatí fins els anys seixanta, durant el Concili del Vaticà II el llatí en va ser la llengua oficial. M'atreviria a dir que fins la revolució industrial hi havia més persones a Catalunya que parlaven el llatí o el francès, que no pas el castellà. No defenso ara el llatí com llengua vehicular, però crec que caldria tornar a incorporar-lo als plans d'estudis de secundària. Simplement el saber no ocupa lloc i permet tenir una visió més àmplia del món i del nostre passat. Tornant al castellà de l'àvia, suposo que era molt pitjor que el que parlàven notaris, advocats, universitaris en general. Hi havia molta gent que parlava el castellà, és cert. Sobretot els rics. És un record. La memòria històrica. El "pera" el bandoler de Valls, va mirar el botxí quan l'anaven a penjar i li va dir:-tú seràs el que farà dinou! Ho va dir en català, així es transmetia per tradició oral. L'acusaven d'haver mort a divuit persones. En els llibres("Las escuadras de Catalunya" en castellà) només he trobat que era un bandoler "afrancesat". Joan Serra, segons la meva tradició familiar, "el pera" (en masculí i no pas en femení com recollí Lluís Llac a la cançó) malnom que li deurien posar, segons la llegenda, per haver mort, ja de gran, l'avi que va bastonejar-li el cul, molts anys abans, quan va ser enxampat robant-li les peres d'un arbre del seu hort, els companys van fugir, i ell, Joan Serra, potser per ser el més petit, el darrer en fugir, va ser enxanpat i mentre rebia, va sentenciar:-et mataré! I així li ho va recordar, quant molts anys després, el va anar a cercar per dir-li, abans de clavar-li el ganivet: -recordes alquell xiquet que vas pegar per furtar-te les peres del teu hort i et va dir que et mataria? Al "Pera" el van capturar en un mas on rebia ajuda. Després de penjar-lo van esquarterar-lo en diversos bocins, i van ser enterrats en llocs diferents. El lloc on el van penjar, a Valls, conserva una cara de pedra esculpida a la façana, i una inscripció moderna, recordatòria.
