El professor d'institut

Era alt i semblava corpulent, amb abric i ulleres rodones. El rostre també allargat, de mirada discreta, perduda en l'horitzó del límit que li confinaven les ulleres. Respectuós.Un cop assegut en el tamboret ja no es veia tant corpulent. Els plecs de l'abric deixaven entreveure un cos més aviat magre. Però les ulleres i el posat el feien passar per un intelectual pobre. No venien massa rics, per no dir cap, a la "bodega" dels pares. De fet no era un barri de rics. I els qui deurien tenir més poder adquisitiu anaven al bar de la cantonada amb el carrer Pare Claret, més clàssic, amb regust de cantonada cèntrica. Li deuria atraure el tracte amable,  l'ambient familiar. Però no el recordo de massa cops. Potser canvià d'Institut. Potser retornà al seu poble...Salamanca, Àvila, Madrid, tant se val. Només importava el gran convenciment que semblava professar per la causa dels socialistes. Els socialistes sempre havien tractat bé els funcionaris. No només es deia sinó que semblava que era cert. En els primers anys de mestre ho vaig sentir dir per una companya de feina. Només començar a treballar de mestre, em van demanar si volia signar un document comprometent-me a no fer "permanències", que era una hora de més, que els mestres d'aleshores es quedaven a l'escola amb els alumnes de les famílies que se la podien pagar. I a canvi de signar el document, cobraríem unes 18.000 pts de més (una mica més de 100 € ), que venien a ser un increment d'un 20% en el sou. Al voltant del 1982 el sou d'un mestre novell estava entorn de les seixanta mil pessetes. Això ho aplicava ja el nou govern de la Generalitat, de dretes. No puc recordar si la mesura era general a tot l'Estat. Però era clar que els primers governs de la Generalitat van dedicar alguns diners a millorar el sou dels mestres. I amb la pressió de vagues importants pel mig, encara es va notar més. No voldria donar a entendre que als funcionaris ens van regalar res, ni dretes ni esquerres. Tornant al tamboret, aquell professor d'institut m'inspirava una desconeguda admiració. Solitari. No sabia si era solter o vidu.  Era molt diferent de la majoria d'homes que passaven per la taverna.  S'embrancaven habitualment en discussions sobre problemes en els motors de l'època, la manera  d'agafar correctament el volant o de canviar les marxes. El professor semblava que estava ben lluny amb unes altres cabòries. A més venia en un horari de menys moviment. Jo mirava i escoltava. Em sorprenia sovint. De fet era com una sorpresa constant. Individus o personatges nous apareixien, sobretot homes. Homes curiosos, treballadors en general, algun director d'oficina bancària, viatjants. Alguns amb una cultura impressionant mot amagada.  Les dones no eren d'anar a la taverna a passar l'estona. Venien dones a comprar, i si algun home s'insinuava o només que semblés que anava a dedicar-li alguna paraula, el meu pare el tallava inmediatament i contundentment. La base del negoci eren els clients habituals, la majoria dones. Els gotets de vi, la cerveseta i aguantar els pesats, omplia la botiga en moments determinats i donava atractiu al negoci. Però no deixava massa diners. Els preus no podien ser els d'un bar.  Per això estava tant ple. La bodega era com un doble negoci, a hores bar i a hores botiga, també amb alguns queviures, i entre 8 i 9 del vespre, ple de tots a gom a gom. En aquesta franja horària hi havia moments de tensió. Algú que ja havia visitat diversos establiments i anava una mica carregat, començava a cantar. I el meu pare el tallava de cop:-A cantar al carrer! (molts cops en castellà:-aquí no se puede cantar!) També em sorprenia i llavors preguntava. Quan un client ja havia marxat, descaradament al principi, i sigilosament, després del corresponent advertiment, preguntava:-Pare, què li passa al Francesc? El Francesc era un exboxejador . Venia a comprar una ampolla de vi, amb el seu nas xato, enfonsat. -Els operen del nas als boxejadors, els treuen un os, així no se'l trenquen amb els cops. Deia el meu pare. I jo li tornava a demanar, que no era pel nas sinó per la manera de parlar. Semblava una barreja d'adormit i borratxo, però amb els ull ben oberts. Díficil de descriure. No n'he vist mai més cap. I el meu pare em contestava:-Està sonat. La major part dels boxejadors acaben sonats de tants cops com reben. He mentit. Ara me'n recordo d'un famós. Ben bé igual en la manera de parlar: Pedro Carrasco. Va fer-se famós per dues coses, el seu cop particular de "ganxo" i per deixar la boxa amb esperit crític. Després, ja famós, es va casar amb una cantant també famosa. Només ho he dit perquè hi ha gent que potser es pensa que es va fer famós pel fet de casar-se amb la cantant. Tornant al professor, va desaparèixer sense més, ni vaig poder saber-ne massa, no xerrava gaire, i ma mare sobretot, que no era gaire dissimulada en tractar secament qui no li queia bé, ja em va dir que era dels que no volien parlar català. No vaig tenir oportunitat de demanar-li com ho havia endevinat.

Guerra (II)

El pare hi va anar d'observador. Estudia, em deia: -la sort que vaig tenir, per saber una mica més que els altres em vaig lliurar d'anar a disparar a primera línia!  Encara recordava alguna de les preguntes que li van fer a manera d'examen. La memòria era una habilitat en el pare. Descriptiva fins al punt d'encomanar-te la vivència del que narrava. Molts cops estava situat en  llocs o posicions encara més avançades del front. Un punt d'observació estratègic, amagat o dissimulat. Amb els prismàtics havia d'identificar els models de vehicles, (avions, vaixells, tipus de transports) de l'enemic i transmetre-ho al lloc de comandament. Duia un llibre amb les fotos a manera de "diccionari". Un dia, en plena batalla per reconquerir algun indret, es va fixar en com reculaven alguns centenars d'homes de l'exèrcit "franquista". Acabaven de passar un rierol. A mitja pujada cap a conquerir les posicions enemigues, van ser sorpresos pel foc de les metralladores republicanes (deurien pensar que el petit bombardeig anterior les hauria silenciat). El pare explicava que els veia fugir desesperats i mentre anaven caient com a mosques, amb els ulls clavats als prismàtics, pensava:-ara anirant cap el pont, carallots! Ho explicava amb el pesar de qui està endevinant el que passarà. La malaguanyada vida i la ràpida mort de nombroses persones, davant teu i en directe. I efectivament, la gran majoria van intentar fugir anant cap al petit pont, la fugida més ràpida, més fàcil i directa. Però el lloc on es va concentrar també el foc de les metralladores. I a sobre, el munt dels que anaven caient encara dificultava més el pas pel pont. Al final, d'aquella fugida només es van salvar els qui van triar el camí aparentment més difícil, fugir dispersats i travessar el rierol, mullant-se les cames.  Molts cops he sentit dir que hi ha soldats, a les guerres, que disparen sense apuntar. En el fons els dol profundament haver de matar algú. Aquell dia, pel que explicava el pare, la cosa no va anar així. Els qui disparaven les metralladores s'hi van concentrar sense miraments. No hi ha fotografia que pugui il·lustrar aquest relat. Imaginació. No he vist mai el rierol, ni el pont, ni el turó. Però ho conservo com una pel·lícula, en blanc i negre, a la memòria. Només a partir de les seves paraules.