La meva carrera com a reporter va ser molt curta. Encara no tenia prous diners per comprar-me bons teleobjectius. Això va fer que no obtingués unes fotos de primera línia, el dia 1 de febrer del 1976 a la concentració del passeig de Sant Joan. La polícia va carregar contra els manifestants pacíficament asseguts a terra. Els fotògrafs amb els teleobjectius que havien obtingut unes bones instantànies van desaparèixer ràpidament cap a revelelar-les. I jo vaig seguir fins el carrer Aragó, on els manifestats anteriorment dispersats es van tornar a reagrupar. Vaig poder fer una sèrie de fotos més tranquilament que no hauria pensat mai. Aquesta de mostra, també va sortir publicada a la revista Canigó. Feia pocs mesos de la mort del dictador. Era la manifestàció més multitudinària que ningú recordava a Barcelona des de molts anys enrera. I també es va publicar en multitud de revistes i diaris, fins i tot em va arribar un exemplar de Mèxic. La fotografia no tenia gens de qualitat però jo me'n vaig sentir molt orgullós. Era un bon testimoni. Però no n'hi havia prou. Em calien millors eines i bones oportunitats. Això darrer em va fer desistir de la meva carrera com a reporter. L'oportunitat. Les bones eines es podien adquirir amb el temps. Però l'oportunitat no. Una foto oportuna t'obria moltes portes. Estar en el lloc adient i en el moment adequat . Davant de l'arc del triomf, a la banda del carrer Sant Pere més baix estava fotografiant uns policies antidisturbis (grisos) quan els gestos d'uns manifestants des de l'altra vorera m'indicaven que pel darrera m'anaven a enxampar uns altres policies. I tant que em van enxampar. L'un ja m'anava a empotrar la culata del fusell a la cara quan un altre el va parar i li va dir que jo tenia carnet de premsa (jo havia cridat que era periodista acreditat, amb la fe que no m'estomaquessin gaire) es van limitar a fer-me obrir la màquina (cosa que vaig fer molt gustós) i llevar-ne el carret per tal que es velés tota la cinta. En altres condicions, com en un espai més tancat i sense tant de públic, possiblement no m'hauria salvat del cop. Però aquesta por no em feia desistir d'arriscar-me. I llavors li ocorregué una oportunitat a un fotògraf amateur com jo aleshores. No n'estic segur del nom. Però recordo que la foto va sortir publicada a l'Interviu. En un portal de les "Rambles" de Barcelona havien entrat un jove noi ferit de mort, per trets de policia, una persona li havia aixecat la camisa i estirat de cara a terra, tot ensangonat, s'hi apreciava perfectament al menys, crec recordar, un impacte. Una casualitat que possiblement hauria volgut per a mi. Aquella possibilitat li obrí les portes de la revista, n'obtingué el carnet de fotògraf. I continuà amb la seva carrera de reporter de manera més exitosa encara. També em va ajudar, potser desistint d'esperar la meva oportunitat, a decidir-me de guanyar-me les garrofes en un altre camp. Aquell crim crec que va quedar impune. I gens recordat. Com Atocha, Montejurra i d'altres. I encara ara em fa pensar amb la inutilitat d'aquelles provocacions per intentar frenar el canvi. A la manifestació de la fotografia del carrer Aragó (jo la recordo amb aquest nom) es demanava amnistia per als presos polítics, per als qui s'havien oposat a la dictadura. El diumenge següent se'n va tornar a realitzar una altra. Les manifestacions de l'1 i 8 de febrer de l'Assemblea de Catalunya.
