Vaig néixer a Gràcia. M'agradava deixar-ne constància. Ara ja no té el mateix significat. Barcelona ha canviat molt. La major part dels meus amics han emigrat de Barcelona. Ja fa més de 20 anys Barcelona havia perdut, segons l'estudi d'un diari, uns 150.000 habitants. La principal raó és la feina. No ens enganyem. En igualtat de sou també es valorava molt la qualitat de vida, també es veritat, la "vida en el camp", el sorgiment de l'ecologisme. Els aparcaments, la contaminació, els preus, tot ajudava a decidir-se. Però la feina era fonamental alhora de triar un canvi de residència. Gran quantitat d'empreses s'anaven traslladant al Vallès, Baix Llobregat, Maresme, i encara més lluny. Per no dir les que han anat plegant. Cobrar l'atur també ajudava a decidir un canvi. Ja fa més de vint-i-cinc anys que Barcelona va passar a formar part de les "ciutats paràsit", les que en general, a occident, consumeixen més recursos que no pas en produeixen. No va ser un moment precís sinó el resultat d'una evolució. Encara no en feia vuitanta que, fruit del creixement, Barcelona s'havia annexionat Gràcia (i també d'altres municipis fins aleshores independents). Suposo que per aquest sentit de la veritat, de l'honradesa que m'havien inculcat a a casa, i que es traduia en una certa rebeldia, jo seguia dient que era gracienc, com si encara fós independent. La casa on vivíem era a l'acabament de l'antic terme municipal, Travessera de Gràcia cantonada Sardenya. Com que als dos anys ens vam mudar de casa i vam anar al carrer Indústria, tocant a l'Avinguda Gaudí, no tinc masses records d'infància, només els de quan anàvem a veure la tieta al pis del passatge Nogués. De quan anàvem a arreplegar carmels en la cavalcada de Sant Medir, al carrer Gran. I de visitar al carrer Pi i Maragall, la casa dels Balaciart, ferrer de forja, pare d'una companya d'escola i de joventut de ma mare. Conservo algunes fotos de Gràcia fetes per ma mare quan era soltera, als pocs anys d'haver-s'hi instal·lat. Uns carrers guarnits que fan l'enveja dels actuals, encara ara, setanta-cinc anys més tard. La sorpresa i impressió per a una noieta de poble acabada d'arribar a ciutat en veure aquella vitalitat i aquelles festes deuria ser colpidora. Tants cops que m'havia mirat aquesta foto i fins avui no hi he vist el mussol!
