El Sr. Ce.

Un paisatge insòlit, la nevada del Nadal del 1962. En ampliar-la hi he trobat un esquiador, possiblement aquell que recordo que va ser el primer que vaig veure, havia baixat des de l'avinguda Verge de Montserrat per tot el carrer Cartagena. També sembla ara insòlit només un cotxe aparcat cara amunt i un tricicle cara avall. Cap més cotxe en tot el carrer. Per aquells anys, la colla del meu germà, cinc anys més gran, aturaven el partit de futbol que feien al mig del carrer, quan algú cridava:-cotxeeeeeee!!!! Llavors el miraven passar i tot seguit continuàven el joc. Jo ja no vaig poder jugar mai a futbol al mig del carrer. Només 4 o 5 anys més tard, ja costava trobar-hi aparcament.
No he trobat de moment cap foto del Sr. Ce. Era un home, tal i com el recordo, sempre amb abric. Prim i d'estatura mitjana. Els ulls ben vius i la cara envellida, un xic demacrada i molt arrugada. El bigoti rogenc, acolorit pel fum de les cigarretes, era tupid, i sobretot estret, em recordava molt la cara de Hitler. No sé dir-te l'edat que jo tenia quan em venia al cap la teoria que Hitler no s'havia suicidat sinó que vivia amagat en el nostre barri. Pobre Sr. Ce. si ho hagués sabut. Ell sempre em premiava a mi per damunt dels altres quan la colla d'amiguets el véiem i anavem corrents a cercar el premi. Ens donava normalment una peseta a qui endevinés la resposta a una pregunta. I sempre guanyava jo. Ell feia trampa i jo, content de guanyar, no li donava més importància. Potser per ser el fill de la bodega, on ell anava a beure. I de diners no semblava tenir-ne masses. Corria el rumor que la dona l'havia deixat féia molts anys. Vivia sol o amb una germana i venia llibres pels pisos. Era l'única font d'ingressos. Un dia, jo ja més grandet, a les acaballes del franquisme, es va destapar, havia estat comisari de policia durant la república. El franquisme havia "depurat" molts càrrecs de la policia i funcionaris adictes a la república.  Aquell dia en que el Sr. Ce. es deslligava la llengua, explicà una cosa que al pare no li extranyà gens. Però que a mi sempre m'ha semblat molt extraordinària. Durant la guerra del 1936-1939, davant l'alarma d'un vaixell enemic, sobretot de nit,  s'apagaven les llums de la ciutat i el vaixell que venia  a bombardejar les defenses antiaèries del Turó del Carmel, tenia sempre una certera punteria malgrat la foscor de tota la ciutat. Així doncs, van encomanar-li, anar a investigar cap al barri del Carmel com era possible tanta punteria. Com que cada cop que destrossaven les defenses antiaèries la ciutat quedava més indefensa enfront dels bombardejos de l'aviació. Hi havia un interès especial en esbrinar-ho.Van descobrir que en un terrat alineat amb algun carrer perpedicular al mar s'hi encenia un llum cada cop que venia el vaixell a bombardejar. No costa gaire d'imaginar una ciutat a les fosques i un puntet de llum. Quina punteria! Només calia graduar els canons a la distància que hi havia del del punt de llum terrat fins el Carmel. En arribar a l'escala del sospitós, el van fer pujar al terrat per demanar-li explicacions sobre el misteriós llum. Allà mateix li van fer treure el guix del braç que duia per disimular que sempre estava a casa malat, i després de veure que el tenia ben sa, se'l van endur i ningú el va tornar a veure mai més. Li van donar el que lavors s'anomenava "el paseillo", és a dir dur el detingut a algun indret i executar-lo sense ni judici.  I possiblement el Sr, Ce. no es va arrepentir mai d'haver participat en aquella execució. Eren temps de guerra i Barceleona estava sotmesa als primers bombardejos de l'aviació moderna sobre la població civil. Jo sempre el recordaré per com era de simpàtic. Ell sempre s'animava molt quan ens trobàvem.Se li encenien els ulls i tot el cos li bellugava sobtadament.

Feu jugar els nens!

Actualment hi ha un desfici en la sobreprotecció dels infants. Ja fa molts anys, en una de les escoles on vaig treballar, em vaig adonar que els infants gaudien d'una mena de protecció natural, enfront de fets que als adults ens corprenien profundament. Acompanyant el director de l'escola, en representació de l'escola, i com a tutor d'un alumne, a qui el pare s'havia mort un dissabte, el dilluns pel matí vam anar a l'enterrament. El nen de tot just vuit anys, ja va venir per la tarda a l'escola com si res hagués passat. Qualsevol que hagués vingut a la classe sense saber la tragèdia familiar que hi havia al darrera, no hauria endevinat quin era l'alumne que havia perdut el pare. Vaig deduir que els nens estaven "vacunats" per afrontar aquestes dramàtiques situacions. I naturalment, que els efectes de la vacuna anaven minvant amb el pas del temps. Fins el moment en què, ja ben adults, conscients del significat del duel amor i mort, prenien consciència de l'existència del dol en tota la seva magnitud. Amb això no he volgut dir que aquell noi, amb el pas del temps, no patiria aquella absència. Al contrari, és inevitable. Naturalment, hi ha una edat en que la mort del pare ens pot influenciar molt més sobre el nostre desenvolupament.
No fa ja tants anys, vaig acompanyar els pares d'un altre alumne a l'hospital, se'ls havia mort el fill d'una infecció generalitzada en tant sols tres dies d'haver-se declarat. Em va trucar una companya de la feina a les quatre de la nit, necessitava un vehicle per poder acompanyar la mare a l'hospital,  ni tant sols havia pogut veure el fill en el darrer dia, i no m'ho vaig pensar, vaig sortir de casa i vaig passar a recollir la mestra. Arribats a la  casa seva, ja havia trobat un conegut que la va acompanyar. Però vam decidir anar igualment a l'hospital per fer-los companyia. Eren marroquins, i no vaig parar a pensar, durant una bona hora que va durar l'estada als passadissos abans de poder entrar a veure'l, perquè duia una ampolleta d'aigua tota l'estona a la mà sense beure'n gens. No va ser fins el moment d'entrar a la sala de cures intensives que me'n vaig donar compte. Llavors, en aquella sala tant moderna que semblava el pont de comandament d'una nau interestelar, amb diferents infants, entubats i plens de sensors per tot arreu, vaig veure a certa distància, com la mare al costat del llit del seu fill, s'acostava l'ampolla d'aigua a la boca i omplint-se-la d'una glopada, s'ajupí cap el nen i donant-li com un petó li va traspassar aigua a la seva boqueta. Em vaig desmanegar de tal manera que els infermers deurien pensar si era algú de la família. Uns dies després, em va explicar un amic, que era com una cerimònia per tal que no li falti l'aigua en el viatge que emprenia al més enllà. En aquells moments he suposat que aquella cerimònia l'ajudava a no ensorrar-se del tot en un moment tant dur. I com ho vam tractar a l'escola? Doncs fins i tot vam haver de llegir-nos documents de psicòlegs sobre com enfocar el problema de la mort i el dol en els infants. Vam fer una curta xerrada, a tots els alumnes reunits, i uns minuts de silenci.
En una altra ocasió molts anys abans, enfrontant la mort d'un altre alumne, es va fer un tractament gens dramatitzat. Els temps canvien, i si és millor sobreprotegir-los també ho dirà el temps. Jo crec que no és millor sobreprotegir-los.  Intentar evitar-los un dolor, un patiment que molts cops ni tant sols és viscut com a tal per a ells, és sobreprotegir-los. Un exemple. Aquell nen que cau i es dona un cop més aviat fortet i corre a mirar la mare. Si la mare fa cara d'espant i s'acosta amb aire "protector" el nen plorarà fins i tot desconsoladament. Si la mare diu: -"vine que et faré una fregueta", el plor durarà uns segons. Durant tots aquests anys de mestre he vist cops duríssims, de fort dolor sense provocar cap llàgrima, i cops insignificants que han provocat plors desconsolats. El plor és, sobretot, conseqüència d'un dolor psicològic. 
Els nens creixen, i els qui tenim fills, ens costa a cops adonar-nos que canvien amb el pas dels anys.  Canvien de gustos, de necessitats i d'amics. Els pares els han de donar sobretot seguretat. I per poder-los-en donar, hem d'estar, com a mínim, equilibrats. Si és així, la nostra acutació podrà ser justa, donar-los el que els convé, i mostrar-los el que no és bo per ells. Els cal saber que els posem uns límits. Som una autoritat, en sabem molt més que ells. No hem de ser autoritaris, clar, però no ens confonguem. Cal actuar de pares. Un error molt gran, que insconscient o conscientment, cometen alguns pares, és voler fer d'amics dels seus fills. Els durà conseqüències inesperades, un amic no et posarà els límits que et posarà un pare, més aviat t'ajudarà o t'empentarà a transgredir-los. Un amic, no és a l'adolescència una "autoritat" en res. Acostuma a saber el mateix que un altre. En tot cas, es pot donar el cas que sigui, això si, un autoritari.
Durant els darrers anys no he sabut donar alternatives a la TV o a l'ordinador per a les meves filles. Ara m'he proposat rectificar, ni que sigui tard. Fem jugar els nens.

La meva amiga en un vaixell blau

Vaig conèixer la Montserrat fent segon de magisteri. Va ser una casualitat que amb el temps es va convertir en un privilegi .
Havia anat a viure al mateix pis. El pis de Rosselló, li dèiem . M'hi va convidar el Pere, un company de classe, en saber que estava intentant canviar d'habitatge. Vam viure-hi dos anys escassos de manera envejable. Érem el Pere i la Teresa de magisteri, La Còia de biologia, i l'Assumpció i la “Rat” d'imfermeria.  Molts cops ella Signava “Rat”, però jo, Barceloní mig castellanitzat, quasi sempre li deia Montse. Ell era de Borredà i elles de Reus. En acabar els estudis, vam deixar el pis i ells van tornar a als seus domicilis paterns. Jo vaig ser l´únic que vaig seguir vivint fora de casa dels pares.  Amb el Pere, hi vaig començar a tenir una fortíssima amistat, compartíem habitació, ens ho explicàvem tot. Vam arribar a fer projectes de vida, somniàvem que muntaríem una comuna, no la comuna que deia l'avi, sinó una vida comuna,  que llavors significava exactament que un grup de parelles se n'anaven a fer un a vida més sana al camp, compartint la vivenda. Era molt utòpic, però suposo que per la joventut que teníem, ens semblava molt possible i lloable. I a més en teníem exemples, semblava que funcionaven bé i era una mica envejable o desitjable pensar en viure en grup. Al menys era com un somni un xic anarquista. Ara ho veuríem una mica com un somni hipi-ecologista.  Després va venir el trencament de la nostra amistat. Jo vaig donar la culpa del nostre distanciament a una companya de classe de qui ell se n'havia enamorat molt, i jo veia que jugava amb tots dos alhora. N’havia parlat amb ella i així m'ho semblava. De manera que vaig voler fer-li veure el que jo en pensava, sense gaire tacte,  i ell se'n resssentí molt. La nostra amistat va saltar pels aires.  Mentre feia el servei militar, ja no vam tenir contacte i quan va tornar, lluny ja d'aquella noia,  va venir a veure'm un dia a casa a Barcelona.  Jo estava tant ressentit que la meva fredor no va permetre refer l'amistat. Que cruel i imbècil que vaig arribar a ser. Coses de l'edat?
En canvi, del servei militar, jo me'n vaig lliurar en dos mesos justos. Em van passar tantes coses que sempre he pensat que hi havia argument per fer-ne una pel·lícula. Em van trobar una malaltia greu. Al mal temps bona cara. Va coincidir amb l'intent de cop d'estat del 23 F. I estava el dia següent a l'hospital de Madrid on una monja, encarregada de la planta, ens tenia a tots ben acollonits. El mateix dia que arribava a l'hospital, els companys d'habitació em van advertir: -vigila la monja. Tots esperem a les vuit del vespre, quan ella toca el dos, per a esbargir-nos. Però jo , tot valent , ni cas, agafo una revista de dones nues que corria per l'habitació d'amagat i obrint-la pel pòster central, on s'hi veia una d'aquestes fèmines monumentals típiques a les revistes d'aquella època, la poso dins del llit tapada fins el melic i aixeco el capçal amb la maneta com si fós una pacienta més de l'habitació. Eren habitacions de sis llits, tres a cada banda, en un extrem la porta a l'altra els finestrals. Així que arribà la monja, i mirant el llit, digué:-"quin ha puesto esto ahí?" Tots dissimulaven, miraven cap a d'altres bandes,  com si no haguessin sentit res. Finalment vaig descobrir-me, amb cara de simpàtic,  i ella s'acostà cap a mi i em va donar una bufetada, tant forta, que em va costar una mica haver-me de reprimir de llençar-la per la finestra de la 5ena planta. Deien que a la mili et feies un home. Va ser l'únic cop que vaig aprendre a reprimir-me. La monja va continuar viva, i jo, lliure, i amb la lliçó apresa,  vaig poder tornar a casa. Són només anècdotes. En tornar del servei, era el més de març, el grup de cercaviles s'havia dissolt (aquells que fa poc ens vam trobar en un dinar) i em van oferir entrar en un nou grup. La meva vida l’omplia també l’excursionisme, les manifestacions i la fotografia. Vaig continuar sortint de parella amb l'Assumpció, companya del pis de Rosselló. Vam durar junts dos anys, aproximadament,  fins que vaig començar a treballar de mestre.

Tornem a la Montse. Va obrir un petit consultori i també posava injeccions a domicili. I es va comprar un veler de segona ma. Els estius el llogava per anar pagant-lo. En aquells anys, era l'única dona que havia conegut que tingués el títol de capitana de iot. Fins i tot, un cop la van llogar per conduir-ne un, des de Grècia a Barcelona. De fet més que conduir (governar o pilotar) era per signar els fulls dels ports. L'amo del iot en sabia més que ella, però, com no tenia la titulació, no podia signar les entrades i sortides dels ports de manera legal i prescriptiva. La Montse poc a poc en va anar aprenent molt. I m’hi va convidar molts cops, al Delta, a Menorca, a Llançà. Saps que es tarda més en anar de Salou a Llançà(Costa Brava) que de Salou a Ciutadella (Menorca)?  En alguns viatges hi anava d'ajudant, ("grumet") amb els gastos pagats. En el viatge a Llançà, els que li llogaven el veler ens esperaven allà dalt. Pel matí els dúiem a fer una llarga volta i per la tarda ja no volien sortir a navegar de manera que ens dedicàvem a voltar nosaltres sols. 
En els viatges en veler a "ses illes" sempre vèiem dofins. Quasi sempre tres hores després de sortir i tres hores abans d'arribar. Un estiu, uns coneguts d'ella, crec que ell era un constructor de les Borges del Camp, i per tant de terra endins i poc experimentat a la navegació, van llogar-la per anar a Mallorca, i m'hi va dur d'ajudant. Vam veure una balena. La més gran que existeix. Va ser una experiència inoblidabe. Ens hi vam acostar tant que si hagués saltat del veler li hauria caigut al damunt del llom. Ja l'havíem sentit a la nit. Sortia a respirar. Quin esbufec! Deuria estar encuriosida pel veler. Des de les 4 o 5 de la nit fins les 10 o 11 del matí, en què ens aparegué per un costat,  devíem haver fet unes 30 milles.
El viatge a Menorca des de Salou, que era el port on tenia amarrat el veler,  dura entre 20 i 27 hores, depèn del vent i de la velocitat del motor. Es viatja a vela,  si no s'engega el motor quan és de nit, per manca de vent,  silenci total, si es va a motor és més pesat pel soroll. A dalt la lluna. A dreta i esquerra: mar. Al darrera: mar. Al davant, cabina i vaixell, al davant del vaixell més mar. Es fan torns de dues hores al timó.
La Montse ha estat l'única amiga que he tingut. Ens passàvem mesos que no ens veiem, un dia ens trucàvem i ens ho dèiem tot. Es va establir entre nosaltres una complicitat excepcional, no mancada d’enfrontaments i discussions. Teníem dos caràcters força intransigents.  Però podia parlar amb ella com si fos un amic íntim. Amb les altres dones hi parlava amb alguna mena de precaució, de tabú , de distanciament.  Amb ella no hi havia cap repressió. Un cop que ens vam voler besar  (i ho vam fer) vam tenir els dos la mateixa sensació: era com besar a la boca una germana.  La vaig estimar més que a un germà. I per això quan, en el seu darrer viatge, davant de Bretanya, el mar ens la va prendre, la vaig plorar tant que no me’n sabia avenir.