Montsegur

A finals d'agost del 1975 vam anar a Catalunya Nord. Ens vam inscriure, el Ferran i jo, a la Universitat Catalana d'Estiu, que es feia cada any a Prada de Conflent. A diferència de la majoria, nosaltres dormíem en una tenda al "càmping" per estalviar-nos els diners de l'estada. Anàvem de pobres adolescents. Disset anys. Vam travessar a peu els Pirineus. La motxilla em pesava uns quinze quilos. Amb tren fins a sant Joan de les Abadeses, autoestotp fins a Molló. El primer home que ens va pujar, i dic home perquè llavors hi havia molt poques dones conductores, ,ens va fer baixar a Sant Pau de Seguries. Just a l'entrada. Per evitar un control de la Guàrdia Civil, ens va indicar un camí per dins del poble i ens va esperar un altre cop a la sortida, potser pensava que erem terroristes! Però encara no m'ho crec ara, el que podia arribar a exposar-se si haguéssim estat realment "terroristes", clar que amb la carona infantil que féiem... Ens va deixar uns 500 metres abans de la frontera a Coll d'Ares, en un revolt. I ja llavors, caminant fins a Vernet dels Banys. Passant pel peu del Canigó. La primera nit vam dormir en un anex d'una cabana de pastors al Pla Guillem. Pel matí ens despertà el parlar d'un d'ells en andalús. L'altre parlava en català. S'estaven fent unes butifarres amb mongetes!. Quina oloreta! Eren molt acollidors, però havíem de seguir el camí. En arribar a Prada ens esperàven uns dies molt intensos. Hi havia grans personalitats de la cultura i de la resistència antifranquista. Estàvem meravellats per aquell oàsi de llibertat al costat de la dictadura. Un dels dies ens vam afegir a un petit grupet de companys (anàven amb amb 3 cotxes) i vam anar un munt de kilòmetres fins a Montsegur. Dins d'Occitània. Hi feien una trobada de les nacions oprimides de França. No recordo bé si ens va convèncer algú o ens hi vam apuntar per la cara. Crec que era algú que ja ens convidà, un o dos dies abans, a un recital de cançó catalana per la nit, en un poblet petitó de la comarca. Tinc un lleuger record d'algú del grup que pertanyia a l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Vaig fer unes quantes fotos a l'esplanada al peu del castell de Montsegur. Tot era nou i imprevist. Les músiques les cares, els posats, els balls. Ens impactà la descoberta d'un món atractiu, alhora familiar i desconegut. Llibertat. Ens sentíem lliures. I encara reivindicàvem més llibertat. Va arribar el moment de la tornada. Inesperada nit. La darrera nit d'agost a Prada. A la gespa del pati de la Universitat (l'edifici era un com un institut de secundària però amb dormitoris). Una colla de gent (1) en rotllana al voltant de la llum del meu simpàtic fanalet de petrol, que que jo sempre duia a les excursions. La llum insignificant, vora d'algun dels fanals de l'edifici, ens permetia explicar algun acudit veient-nos tímidament les cares. Anaven retirant, ara l'un ara l'altre, a descansar....I em vaig quedar sol amb una noia uns quatre anys més gran que jo. Seria, sense saber-ho nosaltres en aquell moment, la meva primera parella durant els dos anys següents. Un final esplèndid per a uns dies de "colònies d'adults" com mai més vaig tornar a viure.
(1) Uns mesos després d'escriure això he trobat un blog on hi escriu una pesrona amb qui vam compartir aquells moments. Josepmiquel Servià.  Precisament amb una traducció del poema insígnia de Neruda.

Valldellou

Mirava aquesta foto tot de passada, quan, sol a casa, anava a regirar la tauleta de nit del pare. Estava en un marc antic de color verd fosc i sanefa daurada. I jo no hi parava mai atenció. No els vaig arribar a conèixer. Però avui finalment, l'he trobat al fons d'un calaix. I he pogut remirar-la entretingudament. Hi he descobert els protagonistes d'aquella història, que formava part del llegat de tradició oral que ens transmetia el pare:
"Havia plogut intensament tot el dia i alguns marges de l'hort s'havien esllavissat. El pare marxà ben de matí per reparar-los. Quan el capatàs va passar, la mare li va explicar que aquell dia, lo seu home no podria anar a treballar a casa de l'amo, que tot l'hort estava molt malmès i que ja hi podria comptar per a l'endemà. L'endemà el capatàs no va passar a cridar-lo, ni l'altre, ni mai més vaja. La mare que se'n va a casa del capatàs i entre dones ho intenten arreglar, queden que hi vagi el marit a parlar, com a disculpant-se i ja estarà tot arreglat. Però el pare en saber-ho es va enfadar molt i li va dir que no hi havia d'haver anat. En comptes d'anar a casa del capatàs, marxà cap a Barcelona i tornà als pocs dies, ja havia trobat feina i podia recollir-los a tots i emigrar del poble. Amb uns dotze anys arribava a Barcelona. Quin canvi! L'electricitat, les bombetes! Als pocs mesos, en una visita a Valldellou per les festes es va trobar el capatàs i el pare mirant-me a mi, va dir:-mira Joaquim, veus aquest senyor? doncs ja li pots donar les gràcies que si no fora per ell tu encara niries descalç i no duries aquestes sabates!" Costa imaginar el canvi que significà per a un noiet passar a viure a la ciutat, venint d'una casa de poble sense vidres, sense electricitat ni gas, sense aigua corrent. La "comuna" anava a parar directament al galliner del pati del darrera.
La meva primera visita a Valldellou seria uns trenta anys després d'aquests fets. Jo en tenia uns vuit. No sabia què era Aragó ni què era la Franja. Però va ser com anar a Valls, tothom parlava català. Tothom excepte la família que regentava el servei de la centraleta del telèfon. Però no els vaig arribar a conèixer. Només recordo el contacte amb uns vuit nens si fa no fa de la meva edat. En aquest primer viatge, vaig acompanyar el pare per recollir algunes pertinències, ja que cedia la seva part de la casa, rebuda en herència, a una de les germanes. No deuria haver canviat massa encara. De fet tinc un record emocionant d'aquell viatge. La casa era una de les típiques cases de poble de gent humil, per no dir pobres. Ens hi vam quedar a dormir una nit. Els petits porticons de les finestres es desplaçaven lateralment per deixar passar la llum i l'aire (no tenien vidre) .Tancats, deixaven passar, per les petites esquerdes o imperfeccions de les fustes envellides, els primers raigs de sol nítids i intensos. Els contemplava des d'un llit antic, ample, amb llençols de fil, acartronats però acollidors. Encara els enyoro. Tenia una sensació estranya. Una quietud, una placidesa. Segur que encara deuria cantar algun gall. Un record com si hagués viatjat en el temps fins a uns segles abans dels que estava vivint realment. El "ciller" (celler) era excavat a la terra, com de terra eren les escales que hi baixaven. El meu pare hi volgué baixar abans d'acomiadar-se de la casa. També vam anar a la font, jo dalt del ruc, crec que era de "lo tio Perelló". Recordo una mica de por. En tornar per un camí no habitual, em van dir: ara agafa't, que quan el ruquet va per un camí que no coneix i troba un lloc estrany (era un petit marge) fa un salt per superar-lo. Va fer un bot que quasi que em tira. Em fa il·lusió pensar que el pare m'hi dugué per deixar-me compartir aquell comiat que anava a fer d'una vida tant diferent. Després arribaren els cotxes. Potser no sabré mai on era aquell hortet familiar de la història. L'única germana que queda viva del pare ja és molt gran. El que si vaig trobar era una "escriptura" de pagament de diners a compte de l'expropiació d'un terreny (podria ser l'hort) on s'anava a construir el pantà de Santa Anna. La vaig desar. He llençat alguns records materials. Calia fer-ho. Però aquest no. No pel valor sentimental, pel possible valor històric. Va ser una indemnització vergonyosa. Per petita que fos la terra. Potser algun dia, algú emprengui una "associació de damnificats per la construcció de pantans" i es pugui obtenir una compensació honrosa. El meu germà també va fer un viatge amb el pare. "No hi ha espectacle més trist que l'avenç de l'aigua pujant pel carrer d'un poble que ha quedat deshabitat per la construcció d'un pantà." Però no he trobat el nom poble que va quedar sota les aigües. Potser només eren quatre cases.

Gràcia

Vaig néixer a Gràcia. M'agradava deixar-ne constància. Ara ja no té el mateix significat. Barcelona ha canviat molt. La major part dels meus amics han emigrat de Barcelona. Ja fa més de 20 anys Barcelona havia perdut, segons l'estudi d'un diari, uns 150.000 habitants. La principal raó és la feina. No ens enganyem. En igualtat de sou també es valorava molt la qualitat de vida, també es veritat, la "vida en el camp", el sorgiment de l'ecologisme. Els aparcaments, la contaminació, els preus, tot ajudava a decidir-se. Però la feina era fonamental alhora de triar un canvi de residència. Gran quantitat d'empreses s'anaven traslladant al Vallès, Baix Llobregat, Maresme, i encara més lluny. Per no dir les que han anat plegant. Cobrar l'atur també ajudava a decidir un canvi. Ja fa més de vint-i-cinc anys que Barcelona va passar a formar part de les "ciutats paràsit", les que en general, a occident, consumeixen més recursos que no pas en produeixen. No va ser un moment precís sinó el resultat d'una evolució. Encara no en feia vuitanta que, fruit del creixement, Barcelona s'havia annexionat Gràcia (i també d'altres municipis fins aleshores independents). Suposo que per aquest sentit de la veritat, de l'honradesa que m'havien inculcat a a casa, i que es traduia en una certa rebeldia, jo seguia dient que era gracienc, com si encara fós independent. La casa on vivíem era a l'acabament de l'antic terme municipal, Travessera de Gràcia cantonada Sardenya. Com que als dos anys ens vam mudar de casa i vam anar al carrer Indústria, tocant a l'Avinguda Gaudí, no tinc masses records d'infància, només els de quan anàvem a veure la tieta al pis del passatge Nogués. De quan anàvem a arreplegar carmels en la cavalcada de Sant Medir, al carrer Gran. I de visitar al carrer Pi i Maragall, la casa dels Balaciart, ferrer de forja, pare d'una companya d'escola i de joventut de ma mare. Conservo algunes fotos de Gràcia fetes per ma mare quan era soltera, als pocs anys d'haver-s'hi instal·lat. Uns carrers guarnits que fan l'enveja dels actuals, encara ara, setanta-cinc anys més tard. La sorpresa i impressió per a una noieta de poble acabada d'arribar a ciutat en veure aquella vitalitat i aquelles festes deuria ser colpidora. Tants cops que m'havia mirat aquesta foto i fins avui no hi he vist el mussol!

Les vacances

La Xamora, 1968. La meva primera bicileta. Era de dona(amb la curvatura al quadre per les faldilles), me la deixava la mare quan anàvem a Valls. Per Setmana Santa i pels estius. Però no em feia vergonya. Hi estava uns dos mesos, al principi amb els meus avis. Després s'hi afegia la mare. I ja quan vaig tenir uns 11 anys el pare va començar a fer dues setmanes de vacances a l'Agost. Fins llavors havia passat uns 10 anys sense fer-ne. Obria pel matí cap a les vuit i tancaven a les deu de la nit tocades. Cada dia de la setmana, tots els mesos de l'any. Un sacrifici constant per donar-nos als fills un bon futur. I així ha estat. Un exemple de tenacitat. El meu pare va ser el primer al barri que va tancar un dia a la setmana (ell va triar el dijous) per descansar. Ho va intentar pactar amb els altres botiguers del ram del vi. Però en un principi no ho veia clar ningú. El primer dels taverners amb qui va parlar, al qui li deien "el gordo", no es va deixar engrescar massa. El seu establiment era, als meus ulls, molt més atractiu que el nostre. Però no ho havia confessat mai. Estava situat just en una cantonada, i amb uns aparadors de vidre, molt més grans. Les ampolles curosament ben posades. El volum d'espai interior potser era semblant o fins i tot més petit. Però ell va dir que no podia fer ni un dia de festa. Tenia un petit problema econòmic. L'havien enxampat fent un petit negoci que tenia paralel al de la venda de vi. A travers d'una rudimentària escaleta de fusta, de posar i treure, es guanyava uns diners extres deixant pujar a parelles d'amants, a un petit altell que hi tenia darrera d'unes botes. Era en ple franquisme. No vaig aclarir mai si eren joves o grans aquestes parelles. I ara ja tant fa. No vaig veure una cosa similiar fins el moment de fer la mili . Forces anys més tard. Ni m'imaginava que encara existís aquesta competència als hotels i pensions. En un bar del poble, perdó, de la ciutat d'Albacete. Et deixaven passar a un reservat per poder mantenir relacions sexuals amb la teva parella. Sense llit, naturalment. El reservat era una sala gran tota a les fosques. La intimitat consistia en la foscor i la separació a manera de pantalles de fusta que hi havia entre les taules, arrenglerades a banda i banda a la manera de llotges del liceu. Un cambrer t'hi acompanyava, prèvia realització del ritual de la "contrassenya", la qual consistia en deixar una moneda de 100 pts en el taulell i quan el cambrer arribava, demanar que volieu una"Pepsicola a dins". Ell et guiava amb la llum de l'encenedor, com si un maitre t'acompanyés a la teva taula. Això també era ilegal i els podien multar en qualsevol moment. El meu pare no va poder fer possible pactar els dies, però els altres taverners, van anar sumant-se a fer festa un dia a la setmana. Uns en pocs mesos i altres van trigar algun any . Però se'n van adonar que no es feien competència sinó que guanyaven un dia de descans. Els clients es van acostumar a comprar més quantitat, el dia abans del festiu d'aquell establiment. I es va acabar guanyant el mateix, donant la raó a aquella dita catalana:-si per guanyar més he de treballar més, no hi veig la ganància! Anys després encara he escoltat rialles en repetir aquesta dita. Avancem tant a poc a poc. Generació rere generació. He llegit que la inteligència s'hereta només un 30%. Però no he aclarit si se suma la del pare i la mare. Ni tampoc si se resta la ignorància d'un dels dos. Potser seria millor dir l'idiotesa. El meu pare emprava molt la paraula ignorant. Mira que n'és d'ignorant el fulanu. Semblava que m'estava dient:-no ho siguis tu també, fixa't en que diu la gent, pensa abans de parlar. I per això quan ja duc més de trenta-cinc anys fent de mestre, mirant endarrera, recordant, m'entristeix tanta ignorància encara, arreu del nostre país. En certa manera és com haver fet una feina que no ha deixat l'emprempta que jo esperava. Com si en la batalla contra la ignorància ens hagués infringit una derrota important, un enemic inesperat, la televisió. Aprenem dels errors.