Montsegur

A finals d'agost del 1975 vam anar a Catalunya Nord. Ens vam inscriure, el Ferran i jo, a la Universitat Catalana d'Estiu, que es feia cada any a Prada de Conflent. A diferència de la majoria, nosaltres dormíem en una tenda al "càmping" per estalviar-nos els diners de l'estada. Anàvem de pobres adolescents. Disset anys. Vam travessar a peu els Pirineus. La motxilla em pesava uns quinze quilos. Amb tren fins a sant Joan de les Abadeses, autoestotp fins a Molló. El primer home que ens va pujar, i dic home perquè llavors hi havia molt poques dones conductores, ,ens va fer baixar a Sant Pau de Seguries. Just a l'entrada. Per evitar un control de la Guàrdia Civil, ens va indicar un camí per dins del poble i ens va esperar un altre cop a la sortida, potser pensava que erem terroristes! Però encara no m'ho crec ara, el que podia arribar a exposar-se si haguéssim estat realment "terroristes", clar que amb la carona infantil que féiem... Ens va deixar uns 500 metres abans de la frontera a Coll d'Ares, en un revolt. I ja llavors, caminant fins a Vernet dels Banys. Passant pel peu del Canigó. La primera nit vam dormir en un anex d'una cabana de pastors al Pla Guillem. Pel matí ens despertà el parlar d'un d'ells en andalús. L'altre parlava en català. S'estaven fent unes butifarres amb mongetes!. Quina oloreta! Eren molt acollidors, però havíem de seguir el camí. En arribar a Prada ens esperàven uns dies molt intensos. Hi havia grans personalitats de la cultura i de la resistència antifranquista. Estàvem meravellats per aquell oàsi de llibertat al costat de la dictadura. Un dels dies ens vam afegir a un petit grupet de companys (anàven amb amb 3 cotxes) i vam anar un munt de kilòmetres fins a Montsegur. Dins d'Occitània. Hi feien una trobada de les nacions oprimides de França. No recordo bé si ens va convèncer algú o ens hi vam apuntar per la cara. Crec que era algú que ja ens convidà, un o dos dies abans, a un recital de cançó catalana per la nit, en un poblet petitó de la comarca. Tinc un lleuger record d'algú del grup que pertanyia a l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Vaig fer unes quantes fotos a l'esplanada al peu del castell de Montsegur. Tot era nou i imprevist. Les músiques les cares, els posats, els balls. Ens impactà la descoberta d'un món atractiu, alhora familiar i desconegut. Llibertat. Ens sentíem lliures. I encara reivindicàvem més llibertat. Va arribar el moment de la tornada. Inesperada nit. La darrera nit d'agost a Prada. A la gespa del pati de la Universitat (l'edifici era un com un institut de secundària però amb dormitoris). Una colla de gent (1) en rotllana al voltant de la llum del meu simpàtic fanalet de petrol, que que jo sempre duia a les excursions. La llum insignificant, vora d'algun dels fanals de l'edifici, ens permetia explicar algun acudit veient-nos tímidament les cares. Anaven retirant, ara l'un ara l'altre, a descansar....I em vaig quedar sol amb una noia uns quatre anys més gran que jo. Seria, sense saber-ho nosaltres en aquell moment, la meva primera parella durant els dos anys següents. Un final esplèndid per a uns dies de "colònies d'adults" com mai més vaig tornar a viure.
(1) Uns mesos després d'escriure això he trobat un blog on hi escriu una pesrona amb qui vam compartir aquells moments. Josepmiquel Servià.  Precisament amb una traducció del poema insígnia de Neruda.